Arriba el febrer i amb ell el moment que els alumnes de segon de batxillerat presenten el treball de recerca. Un treball d'investigació sobre un tema que han triat ells i que han elaborat durant dos cursos. Uns quants professors formem el tribunal i escoltem les presentacions que han preparat. Són molts i el procés s'allarga durant tot el matí.
En acabar en Jaume, company de català em diu "Com costa escoltar !" Al principi no entenc el seu comentari. Després insisteix. "I és el que demanem que facin ells cada dia." Sí, realment es fa llarg estar tot un matí assegut escoltant. L'atenció es cansa i la temptació de desconnectar és forta. I això que tos els alumnes han fet servir presentacions interactives, amb imatges, vídeos o música en molts casos. Sovint els professors ens limitem a un tros de guix i una trista pissarra i encara molts ens escolten estoicament ! Malgrat que ho intentem, ens costa posar-nos al lloc dels nostres alumnes, i crec que la nostra pràctica milloraria si ho féssim més sovint.
D'altra banda també és interessant veure l'alumne en un rol diferent de l'habitual. Massa vegades veiem els alumnes només a través de les ulleres de la nostra matèria. És bon o mal alumne ? Fa els deures ? Escolta ? Se sap el Present Simple ? Aquí ell ha decidit el tema, ha elaborat la presentació, marca el ritme i la forma, parla d'ell mateix i de les coses que li interessen, sovint molt personals. Em sorprenc descobrint aspectes importants d'alumnes que fa anys que conec. Hauríem d'esforçar-nos més a crear espais on els alumnes fossin els protagonistes.
I finalment el privilegi que representa treballar en una escola de les que anomenen "d'alta complexitat". En un sol matí hem escoltat xerrades d'alumnes de 6 o 7 països diferents sobre temes i situacions molt diverses. Una noia d'origen marroquí i aspecte absolutament modern i occidental ens ha parlat de models de família i ha acabat fent una crítica duríssima del divorci ( la qual cosa em fa pensar que ens hauríem de fixar menys en els vels i més en les idees). Un noi amb família a El Salvador ens ha parlat de les Mares o bandes de carrer del seu país i de l'experiència del seu cosí que les ha viscut de prop. Un noi discret i treballador que va arribar de Bolívia fa 3 anys ens ha fet una magnífica exposició sobre l'extinció de les espècies, hem vist també treballs sobre Homofòbia, Contaminació, El cervell i la Música, l'esquizofrènia o l'educació infantil, tots amb aspectes o punts de vista interessants i molt allunyats de la meva homogènia realitat de classe mitjana catalana. Sovint només presentem la diversitat com un problema, per mi és una riquesa que tinc la sort de viure de prop cada dia. Hauríem d'aprendre a aprofitar-la més a l'escola incorporant les experiències dels nostres alumnes a les nostres matèries i les nostres pràctiques.
Ben cert. El què? Tot el que comentes. La diversitat ens fa més rics. Escoltar es fa dur si tan sols se'ns demana això i la temàtica està ben allunyada del meu dia a dia. Avui hem estat ben distrets amb la varietat de temes que han presentat. Se'm faria dur escoltar-me si no hi poses més formatge que pa en les meves classes. L'experiència t'ensenya que has de venir a l'aula amb tota una taula ben diversa de bons manxecs, goudes, camemberts, idiazàbals, gruyeres,...I pa, evidentment.
ResponEliminaJo del tribunal, el que em duc al sarró és veure com aquelles criatures tendres i desmuntables que ens van arribar( en els millors pronòstics, fa sis anys) ara dominen la situació, ens fan una classe magistral i amb un somriure agraït ens fan saber que aviat marxaran. I mentre giren el pom per marxar a mi em queda un lleu enyor i les notes de la feina ( perquè no) ben feta.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaOstres, doncs a mi m'hauria agradat passar un matí escoltant i aprenent d'aquests alumnes tan fantàstics del vostre institut. Sort que de tant en tant els veig en altres rols, fent d'amicsgrans i amb l'oportunitat de compartir sabers amb els companys. Els que ens dediquem a l'educació però des de segona línia us envegem als mestres la riquesa d'aquests matins que donen valor a la feina feta amb anys i dedidicació. Felicitats!
ResponEliminaCrec que és cert que hauríem de crear abans oportunitats per a l'alumnat de posar-nos a nosaltres de la banda dels oients, però també em sembla que és abusiu posar tot el pes del procés de maduració que duu l'alumnat des de la posició de passivitat a la de personatge actiu en el joc educatiu damunt les esquenes del professorat.
ResponEliminaEn general estic d'acord amb tots els que penseu (pensem) que cal una modernització de la metodologia, però justament pel tema de la responsabilitat que l'alumnat hauria d'assumir hi ha quelcom que em grinyola. No se'ns pot exigir a nosaltres que toquem totes les tecles que fan que un alumne se senti responsable del seu ben fer, que a la cap i a la fi trobo que és l'essència del Treball de Recerca. L'alumnat se sent a gust en la rutina de l'escola tradicional, que l'avorreix però el protegeix també d'haver de responsabilitzar-se. Per això, crec, l'alumnat que té la part de les emocions associades a l'estima incondicional del seu entorn superada (en general els de classe benestant, que tu dius mitjana) assumeix els reptes de la vida amb més seguretat i l'alumnat ferit i traït per un entorn que emocionalment és pantanós, com ara aquell amb què tu, Jaume i jo treballem, madura i entoma els reptes més tard. La qüestió seria: podem fer que des que els rebem a primer, tan petits, entenguin que allò és cosa nostra però també d'ells? Jo diria que podem, però que quan ho aconseguim ells ja estan a 3r d'ESO, amb un nombre d'hores dedicades (en l'univers conceptual resultadista del Departament "hores perdudes")a aconseguir-ho. Creus que algú del Consorci i del Departament ha valorat això quan ens posen nota com a centre? Jo diria que no. Jo diria que pensen que acollim un alumnat disposat o almenys preparat per a ser avaluat, i no, no és això el que rebem.