Una orella ! ( reunió de famílies, segona part.)

Arribo de pressa i corrents a la reunió de famílies de sisè amb el cap a mil llocs menys a on hauria d'estar. Pensant en la feina, en una reunió posterior i en el que he de comprar abans d'arribar a casa si volem tenir un sopar decent. Gens de curiositat per una reunió que he viscut ja molts cops. Abans d'entrar però un petit cop de puny emocional m'obliga a centrar-me i parar atenció al que realment importa.

Penjats a la paret hi ha uns fulls amb fotografies de tot d'orelles i les mestres ens diuen que hem de reconèixer la del nostre fill o filla. Busco infructuosament entre d'altres pares i mares i faig una mica de trampa obrint els paperets a veure si reconec la lletra de la meva filla. Finalment me'n surto i trobo el paper que em correspon. A dins hi ha un missatge de la nostra  filla que aprofita ara que estem escoltant per explicar-nos tres coses que li agraden de nosaltres la seva mare i el seu pare. El llegeixo amb emoció i m'esforço per respondre explicant-li tres coses que ens agraden d'ella buscant un to sincer però ni massa transcendent ni massa insubstancial.

No gaire segur d'haver-ho aconseguit, entro finalment a l'aula per la reunió. El missatge i la imatge de la orella m'han transformat i gairebé em sento culpable dels meus pensaments anteriors. Sec entre d'altres pares, amb ganes i curiositat, ara sí, de saber què farà la meva filla en aquest darrer curs a l'escola on tantes emocions ha viscut i on tantes coses ha après. Mentalment felicito l'escola o el mestre que va idear l'activitat. Un cop més, penso, l'heu encertat. Que comenci la reunió !

Ricky Nelson i altres obstacles

Sabeu qui és Ricky Nelson ? La veritat, jo tampoc. Em sonava vagament d'un cantant americà però

segurament el confonia amb el cantant de country Willie Nelson. A l'examen que els hi he posat avui als meus pobres alumnes de 2n d'ESO ( i que he tret del CD que ens ofereix l'editorial sense modificar-lo, mea culpa) hi apareixien Rickie Nelson, Bruce Springsteen i la ciutat de Birmingham. Un persona que conegués aquestes persones o llocs ho tenia relativament fàcil per respondre les preguntes en anglès de l'examen però algú sense aquests referents culturals ho tenia més aviat difícil. Només és un exemple més dels obstacles culturals que cert tipus d'alumnes han de superar independentment del seu nivell acadèmic. Sovint alguns alumnes tenen els conceptes i habilitats lligats a la matèria que han fet a classe però fracassen quan s'enfronten a proves o avaluacions que comporten certs coneixements d'actualitat o cultura general que hom suposa que tothom té però que a l'hora de la veritat són patrimoni només d'un cert grup social. Situacions d'aquests tipus es donen el les proves de competències bàsiques, avaluacions diagnòstiques o la mateixa selectivitat.
Per tant, si realment volem treballar de manera inclusiva hem de mirar bé quina mena de proves fem i quins coneixements pressuposem. Cosa que, en aquest cas, jo no he fet. A l'hora de corregir, però he intentat compensar-ho i no tenir gaire en compte els errors lligats aquestes preguntes. Fins hi tot li he comptat com a correcte l'alumne que ha dit que Bruce Springsteen era "his favourite actress".

Reunió de famílies

Amb tres fills en edat escolar  i treballant com a professor de secundària, a l'inici de curs la meva vida és una reunió de pares ininterrompuda. Algunes reflexions ràpides sobre una activitat molt important i que potser a vegades no preparem ni fem prou bé.

1- La reunió de famílies d'inici de curs és un moment privilegiat, els pares i mares encara estem frescos, il·lusionats i receptius i per tant cal aprofitar-ho. A secundària potser és l'únic moment en que algunes famílies visitaran l'institut. Cal pensar bé què direm i com ho direm.

2- Cal donar informació, però també il·lusió. Hi ha informacions burocràtiques i organitzatives inevitables, (horaris, documents, quotes, justificació d'absències, menjador...) però no pot ser que aquests temes monopolitzin la reunió.

3- Cal explicar a les famílies què aprendran els seus fills, quines visites faran, quins experiments realitzaran, quines temes treballaran a tutoria, etc. Som una centre educatiu i crec fermament que hem de parlar de temes acadèmics encara que sovint sembla que tot ens empeny a parlar de qualsevol altra cosa abans que d'allò que és la nostra essència.

4- Si el nostre projecte educatiu té aspectes singulars hem d'aprofitar per explicar-los ja que moltes vegades les famílies tenen concepcions molt tradicionals de l'educació i no entenen o comparteixen segons quines pràctiques i metodologies.

5- Hem d'explicar també les virtuts i els èxits del centre. Les males notícies i els aspectes negatius, reals o ficticis, ja s'expliquen sols i sovint els coneix tothom. Els encerts i aspectes positius costa molt que surtin de les quatre parets del centre. Als professionals de l'educació això ens costa i sembla que explicar el que fem bé sigui fer màrqueting o vendre un producte. Sense mentir ni exagerar, però cal estar orgullosos de la nostra feina i fer-nos valdre. Això és especialment vàlid per als centres estigmatitzats i que arrosseguen "mala fama".

Dia de notes

Avui repartim les notes de l'avaluació final a l'institut. Després dels esforços d'alumnes i professors és l'hora de recollir els resultats i endur-se alegries o decepcions, però per a mi com a professor és un dia on es mostra de manera més crua el fracàs. No el fracàs dels que ho intenten i no hi arriben, o dels que no ho intenten prou, sinó el fracàs dels que ni tan sols venen a recollir les notes. Després de la cerimònia de lliurament de notes i dels crits de joia o les llàgrimes, els tutors tornen a la sala de professors amb les notes que ningú no ha recollit. Un en porta dues, l'altre tres, un altre cinc fins arribar al trist i dolorós rècord: d'un grup de primer d'ESO de 18 alumnes només 6 han vingut a recollir les notes. 12 alumnes no han aparegut, dotze famílies que no sabien que avui es donaven notes, que no han trobat un moment per venir-les a buscar, que han trobat millor coses a fer, que no han sabut enviar a ningú, que ja sabien les notes i per tant han pensat que no calia anar-les a buscar, que ...

Alguns d'aquests alumnes assisteixen a classe durant l'any amb més o menys regularitat, aconseguim que treballin una mica, que portin material, que aprenguin algunes coses, però un cop han acabat les classes no consideren que sigui la seva obligació venir més a l'institut, ni tan sols a buscar les notes. Els curs s'ha acabat i al setembre ja hi tornarem, si cal...

Situacions com aquesta es repeteixen cada any al meu institut. I contrasten de manera punyent amb els debat públic sobre l'educació. Mentre alguns posen l'educació com a prioritat, i administracions, governs, associacions fundacions i experts de tots els colors omplen dia si dia també els mitjans sobre la qüestió educativa. una part de la societat ha llençat la tovallola. Segurament és una part petita, però quan la veus en directe et fa pensar que alguna cosa ha anat molt malament en la nostra societat.

Deures, còpies i whatsapp

Em trobo el meu fill al metro abans de les vuit del matí amb dos companys de classe. Els dos escriuen mal asseguts en uns fulls fotocopiats mentre ell s'ho mira a una banda. M'acosto i veig que els està deixant copiar els deures de Francès. Un orgull de pare m'envaeix mentre els faig algun comentari entre comprensiu i sorneguer.

Després a casa el felicito per fer els deures i no copiar-los com els altres i em respon: " No, si jo també els he copiat, que una companya me'ls va passar per WhatsApp !"

Breus reflexions sobre els deures

En diversos àmbits i mitjans torna el debat sobre els deures. Voldria exposar aquí unes breus reflexions des de la  meva experiència com a professor.

En primer lloc deixar clar que en el debat sobre els deures estic més pel no que pel sí, especialment a infantil i primària. Crec que els nens i nenes ja passen prou temps a l'escola i no cal sobrecarregar-los amb més feina i més si aquesta és només mecànica, repetitiva i no aporta gran cosa.

Malgrat tot crec que en certs moments i un cert tipus de deures si que són convenients i a vegades potser imprescindibles. Alguns exemples:

Deures i llengües estrangeres

És evident que la pràctica d'una llengua és indispensable per al seu aprenentatge. Com a professor d'una llengua estrangera no puc renunciar a intentar que els meus alumnes practiquin una mica la llengua més enllà de les 3 hores setmanals que el currículum de secundària els assigna, i més tenint en compte que l'anglès és molt poc present en la vida quotidiana de l'alumnat de Catalunya. Un altre tema és la quantitat i la forma que han de tenir aquests deures.  Amb els recursos digitals i la connectivitat que existeixen avui en dia la possibilitat de pensar deures alternatius més enllà del Workbook és enorme.

Equitat i deures

Una raó habitual per a criticar els deures és l'equitat. Tal com he comentat en un post anterior, els alumnes menys afavorits no estan en  les mateixes condicions que la resta a l'hora de fer deures i per tant aquests són una font de desigualtat. Tot i reconèixer que això és clarament cert, crec que la solució no és suprimir completament els deures. Si uns alumnes estan endarrerits, no és un motiu de més per a què facin deures? No haurien de fer una feina extra per a poder superar aquest desavantatge? Està clar que aquests deures s'hauran de dissenyar molt bé tenint en compte les condicions en que es troba aquest alumnat: segurament no té el suport d'un adult, potser no té accés a ordinadors, diccionaris o altres recursos. Però està clar que si hi posem una mica d'esforç, com a mestres segur que podem preparar activitats que aquests alumnes puguin fer i els siguin beneficioses.

Deures i alumnat nouvingut

Ajuntant el tema de les llengües i el desavantatge: Què passa amb l'alumnat nouvingut que s'incorpora a secundària i que desconeix completament la llengua catalana i sovint també la castellana ? Com hem dit en el cas de  la llengua anglesa, no haurien de fer aquests alumnes algunes feines a casa per tal de posar-se al dia i intentar assolir el més alt nivell de llengua possible? Molt sovint aquest alumnat té poc o gens de contacte amb la llengua catalana al carrer i a casa. Crec que uns deures adequats són imprescindibles per compensar aquest fet.

Deures i Temps lliure

Sovint els deures es contraposen al temps lliure infantil, que és font de plaer, socialització, creativitat i experimentació.  Però crec que cal no mitificar el joc ni el temps lliure dels infants. Els infants han de dedicar temps a jugar, imaginar, badar i segurament molts tenen la sort de poder-ho fer en un entorn ric i estimulant que els ajuda a créixer i aprendre, però per a molts d'altres els temps lliure és de televisió, videojocs, xarxes socials i altres activitats amb continguts qüestionables quan no directament nocius i degradants. En aquesta casos els deures poden ser una porta oberta a activitats educatives, culturals, interessants i que ajudin a obrir nous horitzons a molts infants. Llegir un llibre, mirar una pel·lícula, llegir un article, consultar una web, realitzar un experiment senzill a casa, buscar informació sobre algun tema. Amb el servei a la carta de que disposen la majoria de televisions, és molt senzill posar com a deures mirar un programa de televisió, un documental, un noticiari, un programa concurs, etc. I ja essent més ambiciosos, una companya meva va arribar a posar com a deures a les famílies visitar una exposició. 

Deures i diversitat de nivells

Tornant a la classe de llengua estrangera, és molt habitual trobar-hi alumnat de nivells molt diferents.  Des del beginner fins a l'avançat passant per diversos nivells d'intermediate. No té sentit en aquest cas que tots facin els mateixos deures. Els deures ideals haurien de ser diferents i adaptats al nivells, necessitat i interessos de tots els alumnes. Evidentment això comporta més feina per al professorat i jo reconec que poques vegades puc fer-ho. Això sí, quan he pogut fer-ho els resultats són molt satisfactoris.

Llibertat per a triar els deures

Normalment tots gaudim més d'una activitat si hem participat en la seva elaboració o ens hi deixen prendre decisions. Perquè doncs no deixar que els alumnes triïn quins deures volen fer? Vaig fer una prova no fa gaire amb alumnes de nivell alt de primer d'ESO. Els vaig dir que era important practicar anglès durant les vacances de Nadal si volien avançar  i els vaig donar una llista d'activitats que podien fer d'on n'havien de triar dues. També podien inventar ells una activitat mentre comportés la pràctica de la llengua anglesa. Els resultats van ser molt bons i en el cas d'un parell d'alumnes foren espectaculars. Van fer molta mes feina i més profitosa que si els l'hagués encarregada jo.

Cada un d'aquests temes donaria per un post molt més llarg i complet. Prometo explorar-ne almenys un abans que s'acabi el curs.