dimecres, 24 de gener de 2018

La casa de Bernarda Alba amb uns altres ulls






Acompanyo els alumnes de 4t d'ESO amb el professorat de castellà al Teatreneu de Gràcia. Anem a veure una adaptació escolar de La casa de Bernarda Alba amb la companyia Transeduca. Després de passejar una mica pel barri i esmorzar en una de les seves places, recuperem els alumnes i entrem fent més soroll del que voldríem en el teatre. Vaig amb els alumnes al lloc on ens toca seure i intento posar una mica d'ordre fent mig de poli bo mig de poli dolent.

Quan tot està més calmat m'assec amb en T. un alumne d'educació especial que assisteix dins el nostre centre a la USEE (Unitat de suporta l'educació especial) i que a més és d'origen pakistanès. L'obra és una mica difícil per ell i decideixo anar-li explicant en veu baixa per ajudar-lo a entendre-la millor. A través de les seves incomprensions i de les meves explicacions vaig adonant-me poc a poc de l'enorme distància que separa la seva mirada de la meva.

En primer lloc he d'explicar-li el plantejament i dir-li que si les protagonistes van vestides de negre és perquè van de dol. Li explico que han d'estar molt anys tancades a casa perquè ha mort el pare i que les filles no ho porten gens bé. Li comento que parla de l'Espanya rural d'abans de la guerra però que també és una reflexió sobre ell paper de les dones en la societat d'avui. Malgrat l'esforç d'atenció que fa molts aspectes culturals de l'obra li queden lluny.

També està lluny d'entendre els codis teatrals. Fins ben avançada l'obra no entén que només hi ha 4 actrius que fan diferents papers i que els papers masculins i el de l'àvia només són veus en off que fan les mateixes actrius. En un moment que les actrius van en camisa de dormir i l'escena té lloc a la nit als passadissos de la casa em pregunta si ja s'ha acabat el dol, ara que van de blanc. També li costa entendre com el mateix escenari pot representar la cuina, el menjador o les habitacions només amb canvis de mobiliari i d'il·luminació. Molts d'aquest problemes no són exclusius d'en T. Els passa també a la majoria d'alumnes poc avesats a veure teatre

La llengua és un altre obstacle. Malgrat que la companyia ha fet una bona adaptació prou respectuosa i prou accessible i malgrat que la llengua principal d'en T. és el castellà, algunes paraules se li escapen. Posa interès i atenció però alguns cops desconnecta. Quan enmig d'una escena una actriu crida la paraula "puta" hi clava els ulls de cop, esclata a riure com la majoria dels seus companys i em diu "Profeee, lo que ha dicho !".

L'obra acaba enmig de grans aplaudiments. La representació ha estat un èxit i la majoria d'alumnat l'ha entès i n'ha gaudit. Arriba el moment del debat i els alumnes del públic fan preguntes interessants sobre l'argument, la representació, la discriminació de la dona, la professió teatral... s'estableix un diàleg interessant. En T. em diu que vol fer una pregunta i jo el felicito, "Molt T. així m'agrada". La sorpresa ve quan em diu el que vol preguntar. Vol saber quan cobren les actrius. Al principi li dic que no,  crec que la pregunta no és adequada. Ell insisteix i jo dubto. No acaba d'entendre i jo no li sé explicar perquè la seva pregunta no és pertinent. Al final cedeixo i penso, perquè no ? Per sort o per desgràcia el col·loqui s'acaba i en T. no pot formular la seva pregunta.

Tota l'experiència em fa pensar que la quantitat d'ajut i de suport que hauríem de posar com a professionals de l'educació per posar a l'abast d'alguns alumnes certs recursos educatius com les obres literàries. Tot el sistema educatiu està orientat a atendre la diversitat però sovint hi ha reptes que semblen insuperables. Com a exemple d'això només una anècdota. Els alumnes han treballat l'obra a classe abans d'assistir-hi, però en T. aquell dia era a l'Aula de la USEE ( Els alumnes de la USEE combinen l'assistència a l'aula amb el grup classe i l'atenció individualitzada) i per tant es va perdre unes explicacions que potser li haurien fet més interessant l'experiència. El fet d'intentar atendre a individualment en T. va fer que es perdés informacions importants. Sovint és molt difícil combinar inclusió i atenció personalitzada.

Uns dies després em torno a trobar en T. a classe i em diu "Profe, mañana vamos al teatro en catalán. Te sentarás conmigo y me explicarás la obra como el otro dia?"

dilluns, 20 de novembre de 2017

Agraïment


Un  amic mestre de primària acaba de tornar de colònies. Tot ha anat molt bé però em comenta
decebut que a la rebuda al peu de l'autocar, entre motxilles, desordre i abraçades només quatre famílies d'un total de cinquanta se li han acostat per donar les gràcies. Han passat tres nits fora de casa amb els seus infants amb una dedicació de 24 hores i creu que aquest esforç mereixeria una mica més de reconeixement.

Una companya de feina em comenta que en tornar del viatge de final de curs de 4t d'ESO, després d'una setmana fora de casa i 2.000 kilòmetres d'autocar poques famílies els ho han agraït.  Algunes fins i tot han recollit els infants i les motxilles i han marxat sense dir ni ase ni bèstia.

Organitzem una sortida al teatre amb l'alumnat de batxillerat. Ens esforcem des del centre en obtenir entrades gratuïtes o rebaixades i finalment aconseguim que el nostre alumnat assisteixi gratuïtament a un espectacle professional i d'altíssim nivell. Cinc professors els acompanyem il·lusionats donant hores del nostres temps lliure. La funció és un èxit i l'alumnat en gaudeix molt. En acabar la majoria marxen cap a casa sense ni dir adéu. Només uns pocs es queden a comentar l'obra o mostrar alguna mena d'agraïment cap als professors que ho hem organitzat. Tornem a casa contents però també amb un sentiment agredolç

Són tres exemples propers d'uns fets que crec que passen sovint. No sé si valorem molt o poc la feina que fan els nostres mestres, però el que està clar és que molt cops com a famílies o alumnes no sabem demostrar-ho. No penso que els mestres siguem un col·lectiu heroic que mereixi un reconeixement per sobre del normal com a vegades es diu. Tampoc crec que sigui un problema exclusiu de la nostra professió. Si que crec, però que una de les principals fonts de satisfacció per a les professions que treballem amb persones es veure que aquestes valoren i agreixen el nostre esforç. Més encara quan la la feina implica una dedicació extra i sovint sense remuneració com és el cas de colònies, viatges o sortides.




dissabte, 25 de març de 2017

Tècniques d'estudi



Dissabte al matí. La meva filla fa deures al sofà mentre la resta traginem per casa amunt i avall. Tot el que fa contradiu completament el que sempre explico als meus alumnes sobre com estudiar. La taula on escriu es més baixa que el sofà i ho fa estirada, mig caient. Té a una banda l'ordinador i al davant la tele on es van succeint vídeos musicals al youtube. Tot el material està escampant per la taula i el sofà en un ordre més que discutible. Completa l'escena una manta que fa servir per protegir-se del fred, tenim les finestres obertes, i que li dona una aire entre homeless i refugiada. Contemplo l'escena astorat i malgrat tot callo. Els seus resultats acadèmics són bons, més que bons brillants, molt superiors als que jo hagi assolit mai. Si a ella li funciona no tinc res a dir. Un aprenentatge més que la paternitat em brinda. El proper cop que expliqui a classe com ha des ser un lloc d'estudi ho faré de manera molt més flexible relativitzant molt les meves afirmacions.

dimarts, 14 de març de 2017

Llengües i emocions-2

Si pensem , tal com comentava en un altre post, que les emocions i les relacions entre iguals són bàsiques per a l’aprenentatge de les llengües, hi ha una part de la població que ho té realment difícil per aprendre una llengua. Estic pensant en l’alumnat nouvingut que estudia català al meu centre en un entorn on el català és completament absent.  Aquest alumnat ho té gairebé impossible per connectar emocionalment amb el català ja que no troba ningú que el parli, ni el troba en cap espai de la seva vida quotidiana real o virtual. 

Preguntava fa uns dies als alumnes quin tipus de música escoltaven i se’m a acudir preguntar si escoltaven música en català. Dos d’ells em van respondre amb la franquesa que els caracteritza: “I hate catalan”. En una altra època m’hagués ofès, però aquest cop ho vaig viure simplement com una opinió sobre una assignatura. Deien que odiaven el català com qui diu que odia el llatí o la química o critica un profe que han tingut a l’hora anterior. La seva sinceritat era l’expressió d’una desconnexió total respecte aquesta llengua.

Aquest alumnat té un problema d’ignorància i de desconnexió. Però nosaltres com a societat també tenim un problema si no aconseguim que la nostra llengua arribi de manera natural, atractiva i interessant a una part de l’alumnat d’aquest país.


Llengües i emocions



Quan vaig saber que el meu fill estudiaria francès a l'institut em va fer molta il·lusió. El francès és la llengua del meu avi francòfon, la dels estius a Llançà, la de les pel·lis al Verdi... una llengua propera i estimada. Malgrat tot i per desesperació meva, ell no ho vivia tan bé. No li trobava la gràcia, es queixava  i malgrat els esforços del professor, no aconseguia connectar-hi de cap manera. Més d'un cop va arribar a demanar deixar l'assignatura.



Enguany però la cosa és diferent. L'institut ha organitzat un intercanvi amb una escola francesa i hem acollit un grup d'adolescents  durant una setmana. L'activitat no podia haver anat millor. S'han conegut, s'han fet amics, han visitat la ciutat, han sortit ha sopar, han jugat, han parlat i han escoltat música. Han format una pinya i ara frisen per què arribi la setmana que passaran allà a l’abril. Evidentment , la seva relació amb la llengua ha canviat radicalment.  Ara escolta música en francès, vol millorar la pronuncia, mira la tele en francès i s’està plantejant fer el Batxillerat en francès. Ara la llengua li encanta i busca ell sol moments per practicar-la.  

Tot això és un perfecte exemple d’una veritat que a vegades els docents oblidem: Tot aprenentatge està lligat a les emocions i a les relacions entre iguals.  Això que segurament és cert per a la majoria de matèries ho és encara més per a al cas de la llengua. Les llengües s’aprenen a través de les emocions i les relacions. Per aprendre una llengua cal que ens hi enamorem, o que a través d’ella enamoren d’una música, d’una cultura, d’un esport, d’una persona, d’un país... No podem aprendre bé una llengua si no hi ha una clau que ens obri la porta de les emocions i que ens ajudi a connectar-hi.

Com a professors no hauríem d’oblidar mai aquest aspecte de l’aprenentatge. Potser no tindrem mai una clau per a connectar amb tots els alumnes, però hem treballar recordant com ens vam enamorar nosaltres de la llengua que ensenyem  i donant oportunitats a l’alumnat perquè algun dia els passi el mateix

diumenge, 11 de setembre de 2016

L'estiu i les xarxes

Els aparells mòbils i les xarxes socials estan canviant la nostra manera de viure sense demanar-nos permís ni deixar-nos temps per pensar-hi. Relato alguns fets d'aquest estiu intentant no entrar a valorar-los gaire.


1- No he estat gens actiu a les xarxes aquest estiu. Tot i així molta gent ha sabut on he estat i què he fet gràcies a l'Instagram del meu fill i d'un amic molt connectat. Gent que ni tan sols conec sap coses de mi de les quals no sóc conscient.


2- La meva filla comença l'institut aquest setembre però ja té un grup de whatsapp amb companys de classe que encara no coneix. Formen el grup 25 nois i noies de l'escola i d'altres escoles, coneguts d'uns i altres que s'han anat afegint. L'expressió "Nous companys de classe" tindrà un significat diferent.

3- El meu fill adolescent i un amic estaven fent el burro amb un nino aquest estiu i els vaig dir: "Per què no li feu un compte d'Instagram ?" La idea els va agradar la van crear, compartir amb altres amics i han enviat el nino a diverses llocs. Ara ja té més likes i seguidors que molts amics meus amb comptes més cuidats i elaborats.

4- En un estona morta d'estiu la meva filla m'explica com baixar-me una cançó gràcies de  youtube i convertir-la amb MP3 gràcies a un convertidor. La sensació de pensar en una cançó i tenir-la sonant a la mà en qüestió de minuts em deixa astorat. Per algú que creu que la pirateria ensorrarà la necessària indústria cultural i que encara va de tant en tant a Disco100 a comprar un CD per militància la sensació és força estranya.

5- Una amiga i jo acompanyem els nostres dos fill adolescents a agafar el seu primer vol sols per anar a Anglaterra. Quan ja han passat el control i han desaparegut de la vista els enviem diversos missatges per saber si ja han trobat la porta i han embarcat. Mentre nosaltres patim esperant resposta el fill de la meva amiga comenta un partit de bàsquet per whatsapp amb el seu pare que no ha vingut a l'aeroport.

6- Els meus fills marxem de campaments on gaudiran de gairebé dues setmanes fora de la sobreprotectora mirada dels pares en un aïllament informatiu quasi perfecte. Malgrat tot sempre hi ha alguna família que, casualment, passa pel campament i omple els grups de whatsapp de fotos. Comencen les preguntes i les preocupacions del pares . "Perquè el meu no surt a la foto ? Aquest no fa bona cara... Ja aguantarà aquesta tenda ? ...

7- Uns amics passen quinze dies en una casa rural sense wifi. La seva filla normalment molt activa al mòbil l'abandona sense recança i es posa a llegir llibres com una boja. Un cop acabat aquest període torna a la normalitat i abandona la lectura.

8- Un esplai proposa una activitat d'escalada una mica fora del normal. Els pares es preocupen. Un pare ho comenta al grup de whatsapp i, després de buscar-ho a google, envia un vídeo de l'activitat i comenta que li sembla perilllosa i no li convenç. Després d'un cert debat alguns nens i nenes no participen de l'activitat.

9- Uns amics deixen la filla al poble a casa d'uns tiets. La  filla no s'ho passa bé i envia missatges constantment a la mare explicant-li que l'estiu és horrorós i vol tornar. No manifesta aquesta opinió a ningú mes i participa de la vida al poble tan feliç com sempre i sense queixa. La mare s'angoixa però malgrat tot resisteix la temptació de d'anar-la a buscar i la nena acaba tranquil·lament les vacances al poble.

10- ...