No és cap secret que el factor familiar és clau en l'èxit escolar. Tenir una família que animi i ajudi l'estudiant contribuirà a millorar els seus resultats acadèmics. El que era per mi desconegut és l'enorme quantitat d'ajut que algunes famílies podem arribar a donar als nostres fills i filles i el greuge comparatiu que això pot significar. Com sempre, no coneixem de debò una realitat fins que no l'experimentem en primera persona.
Tot just encetat l'institut m'he sorprès a mi mateix ajudant el meu fill a fer deures de català i anant a buscar el llibre verbs Xuriguera, m'he sorprès explicant-li problemes de matemàtiques o ajudant-lo a entendre esquemes de naturals, posant-li exercicis d'anglès, ajudant-lo a fer el projecte de tecnologia, explicant-li com s'ha d'estudiar per un examen i moltes d'altres
coses.Tot això no deu ser nou per a moltes famílies, però per a nosaltres que hem tingut la sort d'haver fet la primària en una escola innovadora, sense exàmens ni llibres de text i amb pocs deures tradicionals, ha estat tot un descobriment.
M'ha sorprès també la quantitat d'ajut que altres pares, amics i amigues nostres, donen als seus fills que han començat primer d'ESO. Pares amb formació universitària que ajuden a fer deures de mates, socials, català. Pares i mares amb que han estat investigadors en universitats estrangeres que es reparteixen les tardes per ajudar a fer els deures del seu fill. Mares assistents socials que ajuden la filla a fer el Treball de Recerca sobre l'Alzheimer. Mares que parlen en anglès als fills a l'hora de sopar per practicar el present simple. Pares que acaben de fer el treball de Tecno mentre la filla és al cau. Mares enginyeres que expliquen al fill com fer servir els rotrings, l'escaire i el cartabó. Pares i mares estressats per la feinada de fer de coach dels seus cadells de primer d'ESO i que comentem al parc amb ironia "Hem tret bones notes"
Mentrestant el dia a dia del centre de secundària on treballo no té res a veure amb tot això. Entre les famílies dels meus alumnes hi ha poquíssims pares i mares amb formació universitària, la majoria tenen estudis primaris o secundaris, alguns han estat poc o gens escolaritzats i uns quants són literalment analfabets. També n'hi ha que desconeixen completament les dues llengües oficials de Catalunya. Per no parlar de les famílies on hi falta algun dels progenitors, normalment el pare, i la mare sola s'ha d'encarregar de tota la feina de dins i fora de casa. Es pot comprendre que la quantitat i qualitat de l'ajut que reben aquests alumnes, si es que en reben algun, està a anys llum del que hem comentat abans. Quin ajut poden donar en els deures de català uns pares paquistanesos? Quantes famílies tenen el Xuriguera a casa?
Viure aquesta esquizofrènia educativa em provoca un enorme sensació d'injustícia, gairebé ràbia. És com contemplar una cursa on alguns disposen de cotxe, d'altres van en bicicleta i alguns van a peu. Mentrestant alguns experts i opinadors encara es dediquen a pontificar sobre els resultats educatius de certs tipus d'alumnes i centres i a parlar de la cultura de l'esforç, sovint culpabilitzant directament l'alumnat de la seva situació.
Que uns pares vulguin ajudar el seu fill no té res de dolent, evidentment. El problema és quan aquest suport es dóna per descomptat. El sistema ja hi compta, i algú que no disposi d'aquest ajut ho té més que difícil per sortir-se'n. Se suposa que el nostre sistema educatiu ja té en compte l'atenció a la diversitat i intenta adaptar-se a la realitat de cada alumne però això està lluny de ser veritat. El problema és si l'escola ofereix un mínim d'igualtat d'oportunitats o per contra és un sistema que dóna més a qui més té? Mai he cregut que existís la completa igualtat d'oportunitats, però des que sóc pare d'un alumne de 1r d'ESO la meva concepció de la justícia del sistema ha baixat diversos graons.
Seria injust dir que els sistema no fa res per compensar aquesta situació. Hi ha programes de reforç, suport extraescolar i diverses iniciatives que intenten ajudar l'alumnat en situació més desafavorida, però no deixen ser pedaços que ni de lluny s'acosten al suport que reben els alumnes més privilegiats. La situació de partida a l'inici de la cursa escolar és molt desigual i crec que es va agreujant a mesura que s'avança en el sistema.
Els professors i professores hauríem de tenir molt en compte aquesta situació i plantejar-nos preguntes com: Quan posem deures, tenim en compte aquestes diferències i aquests greuges? Planifiquem les feines per a que es puguin fer sense ajut extern? Donem eines als nostres alumnes per que puguin trobar ells mateixos l'ajut o simplement els posem la feina i prou? Quan ens lliuren la feina, valorem l'esforç que han fet o valorem només el resultat? Tenim en compte que algunes feines poden estar fetes amb molt d'ajut, copiades o en alguns casos fetes literalment pels pares? Posem feines de diferents nivell de dificultat? Contemplem la possibilitat de no posar deures?
És evident que l'escola no pot canviar la situació familiar i social de l'alumnat, però si que pot ser-ne conscient i intentar dissenyar activitats més justes i que contribueixin a donar oportunitats a tots els estudiants, no només als que tenen un cert tipus d'ajut.
PD: Quan estava donant els últims retocs a aquest escrit m'assec al metro al costat d'una estudiant universitària que parla pel mòbil. Està parlant amb la seva mare i li demana: "Mare, oi que t'avorreixes a la feina? És que he de fer un treball d'un llibre per la uni i he pensat que me'l podries fer tu. Si ? Ai gràcies mami. Sí, ja el llogaré a la biblioteca i te'l porto a casa. Fantàstic, petons..."
Tot just encetat l'institut m'he sorprès a mi mateix ajudant el meu fill a fer deures de català i anant a buscar el llibre verbs Xuriguera, m'he sorprès explicant-li problemes de matemàtiques o ajudant-lo a entendre esquemes de naturals, posant-li exercicis d'anglès, ajudant-lo a fer el projecte de tecnologia, explicant-li com s'ha d'estudiar per un examen i moltes d'altres
Mentrestant el dia a dia del centre de secundària on treballo no té res a veure amb tot això. Entre les famílies dels meus alumnes hi ha poquíssims pares i mares amb formació universitària, la majoria tenen estudis primaris o secundaris, alguns han estat poc o gens escolaritzats i uns quants són literalment analfabets. També n'hi ha que desconeixen completament les dues llengües oficials de Catalunya. Per no parlar de les famílies on hi falta algun dels progenitors, normalment el pare, i la mare sola s'ha d'encarregar de tota la feina de dins i fora de casa. Es pot comprendre que la quantitat i qualitat de l'ajut que reben aquests alumnes, si es que en reben algun, està a anys llum del que hem comentat abans. Quin ajut poden donar en els deures de català uns pares paquistanesos? Quantes famílies tenen el Xuriguera a casa?
Que uns pares vulguin ajudar el seu fill no té res de dolent, evidentment. El problema és quan aquest suport es dóna per descomptat. El sistema ja hi compta, i algú que no disposi d'aquest ajut ho té més que difícil per sortir-se'n. Se suposa que el nostre sistema educatiu ja té en compte l'atenció a la diversitat i intenta adaptar-se a la realitat de cada alumne però això està lluny de ser veritat. El problema és si l'escola ofereix un mínim d'igualtat d'oportunitats o per contra és un sistema que dóna més a qui més té? Mai he cregut que existís la completa igualtat d'oportunitats, però des que sóc pare d'un alumne de 1r d'ESO la meva concepció de la justícia del sistema ha baixat diversos graons.
Seria injust dir que els sistema no fa res per compensar aquesta situació. Hi ha programes de reforç, suport extraescolar i diverses iniciatives que intenten ajudar l'alumnat en situació més desafavorida, però no deixen ser pedaços que ni de lluny s'acosten al suport que reben els alumnes més privilegiats. La situació de partida a l'inici de la cursa escolar és molt desigual i crec que es va agreujant a mesura que s'avança en el sistema.
Els professors i professores hauríem de tenir molt en compte aquesta situació i plantejar-nos preguntes com: Quan posem deures, tenim en compte aquestes diferències i aquests greuges? Planifiquem les feines per a que es puguin fer sense ajut extern? Donem eines als nostres alumnes per que puguin trobar ells mateixos l'ajut o simplement els posem la feina i prou? Quan ens lliuren la feina, valorem l'esforç que han fet o valorem només el resultat? Tenim en compte que algunes feines poden estar fetes amb molt d'ajut, copiades o en alguns casos fetes literalment pels pares? Posem feines de diferents nivell de dificultat? Contemplem la possibilitat de no posar deures?
És evident que l'escola no pot canviar la situació familiar i social de l'alumnat, però si que pot ser-ne conscient i intentar dissenyar activitats més justes i que contribueixin a donar oportunitats a tots els estudiants, no només als que tenen un cert tipus d'ajut.
PD: Quan estava donant els últims retocs a aquest escrit m'assec al metro al costat d'una estudiant universitària que parla pel mòbil. Està parlant amb la seva mare i li demana: "Mare, oi que t'avorreixes a la feina? És que he de fer un treball d'un llibre per la uni i he pensat que me'l podries fer tu. Si ? Ai gràcies mami. Sí, ja el llogaré a la biblioteca i te'l porto a casa. Fantàstic, petons..."
