Acompanyo els alumnes de
4t d'ESO amb el professorat de castellà al Teatreneu de Gràcia. Anem a
veure una adaptació escolar de La casa de Bernarda Alba amb la companyia
Transeduca. Després de passejar una mica pel barri i esmorzar en una de les
seves places, recuperem els alumnes i entrem fent més soroll del que voldríem
en el teatre. Vaig amb els alumnes al lloc on ens toca seure i intento
posar una mica d'ordre fent mig de poli bo mig de poli dolent.
Quan tot està més calmat m'assec amb en T. un alumne d'educació especial que assisteix dins el nostre centre a la USEE (Unitat de suporta l'educació especial) i que a més és d'origen pakistanès. L'obra és una mica difícil per ell i decideixo anar-li explicant en veu baixa per ajudar-lo a entendre-la millor. A través de les seves incomprensions i de les meves explicacions vaig adonant-me poc a poc de l'enorme distància que separa la seva mirada de la meva.
En primer lloc he d'explicar-li el plantejament i dir-li que si les protagonistes van vestides de negre és perquè van de dol. Li explico que han d'estar molt anys tancades a casa perquè ha mort el pare i que les filles no ho porten gens bé. Li comento que parla de l'Espanya rural d'abans de la guerra però que també és una reflexió sobre ell paper de les dones en la societat d'avui. Malgrat l'esforç d'atenció que fa molts aspectes culturals de l'obra li queden lluny.
També està lluny d'entendre els codis teatrals. Fins ben avançada l'obra no entén que només hi ha 4 actrius que fan diferents papers i que els papers masculins i el de l'àvia només són veus en off que fan les mateixes actrius. En un moment que les actrius van en camisa de dormir i l'escena té lloc a la nit als passadissos de la casa em pregunta si ja s'ha acabat el dol, ara que van de blanc. També li costa entendre com el mateix escenari pot representar la cuina, el menjador o les habitacions només amb canvis de mobiliari i d'il·luminació. Molts d'aquest problemes no són exclusius d'en T. Els passa també a la majoria d'alumnes poc avesats a veure teatre
La llengua és un altre obstacle. Malgrat que la companyia ha fet una bona adaptació prou respectuosa i prou accessible i malgrat que la llengua principal d'en T. és el castellà, algunes paraules se li escapen. Posa interès i atenció però alguns cops desconnecta. Quan enmig d'una escena una actriu crida la paraula "puta" hi clava els ulls de cop, esclata a riure com la majoria dels seus companys i em diu "Profeee, lo que ha dicho !".
L'obra acaba enmig de grans aplaudiments. La representació ha estat un èxit i la majoria d'alumnat l'ha entès i n'ha gaudit. Arriba el moment del debat i els alumnes del públic fan preguntes interessants sobre l'argument, la representació, la discriminació de la dona, la professió teatral... s'estableix un diàleg interessant. En T. em diu que vol fer una pregunta i jo el felicito, "Molt T. així m'agrada". La sorpresa ve quan em diu el que vol preguntar. Vol saber quan cobren les actrius. Al principi li dic que no, crec que la pregunta no és adequada. Ell insisteix i jo dubto. No acaba d'entendre i jo no li sé explicar perquè la seva pregunta no és pertinent. Al final cedeixo i penso, perquè no ? Per sort o per desgràcia el col·loqui s'acaba i en T. no pot formular la seva pregunta.
Tota l'experiència em fa pensar que la quantitat d'ajut i de suport que hauríem de posar com a professionals de l'educació per posar a l'abast d'alguns alumnes certs recursos educatius com les obres literàries. Tot el sistema educatiu està orientat a atendre la diversitat però sovint hi ha reptes que semblen insuperables. Com a exemple d'això només una anècdota. Els alumnes han treballat l'obra a classe abans d'assistir-hi, però en T. aquell dia era a l'Aula de la USEE ( Els alumnes de la USEE combinen l'assistència a l'aula amb el grup classe i l'atenció individualitzada) i per tant es va perdre unes explicacions que potser li haurien fet més interessant l'experiència. El fet d'intentar atendre a individualment en T. va fer que es perdés informacions importants. Sovint és molt difícil combinar inclusió i atenció personalitzada.
Uns dies després em torno a trobar en T. a classe i em diu "Profe, mañana vamos al teatro en catalán. Te sentarás conmigo y me explicarás la obra como el otro dia?"
Quan tot està més calmat m'assec amb en T. un alumne d'educació especial que assisteix dins el nostre centre a la USEE (Unitat de suporta l'educació especial) i que a més és d'origen pakistanès. L'obra és una mica difícil per ell i decideixo anar-li explicant en veu baixa per ajudar-lo a entendre-la millor. A través de les seves incomprensions i de les meves explicacions vaig adonant-me poc a poc de l'enorme distància que separa la seva mirada de la meva.
En primer lloc he d'explicar-li el plantejament i dir-li que si les protagonistes van vestides de negre és perquè van de dol. Li explico que han d'estar molt anys tancades a casa perquè ha mort el pare i que les filles no ho porten gens bé. Li comento que parla de l'Espanya rural d'abans de la guerra però que també és una reflexió sobre ell paper de les dones en la societat d'avui. Malgrat l'esforç d'atenció que fa molts aspectes culturals de l'obra li queden lluny.
També està lluny d'entendre els codis teatrals. Fins ben avançada l'obra no entén que només hi ha 4 actrius que fan diferents papers i que els papers masculins i el de l'àvia només són veus en off que fan les mateixes actrius. En un moment que les actrius van en camisa de dormir i l'escena té lloc a la nit als passadissos de la casa em pregunta si ja s'ha acabat el dol, ara que van de blanc. També li costa entendre com el mateix escenari pot representar la cuina, el menjador o les habitacions només amb canvis de mobiliari i d'il·luminació. Molts d'aquest problemes no són exclusius d'en T. Els passa també a la majoria d'alumnes poc avesats a veure teatre
La llengua és un altre obstacle. Malgrat que la companyia ha fet una bona adaptació prou respectuosa i prou accessible i malgrat que la llengua principal d'en T. és el castellà, algunes paraules se li escapen. Posa interès i atenció però alguns cops desconnecta. Quan enmig d'una escena una actriu crida la paraula "puta" hi clava els ulls de cop, esclata a riure com la majoria dels seus companys i em diu "Profeee, lo que ha dicho !".
L'obra acaba enmig de grans aplaudiments. La representació ha estat un èxit i la majoria d'alumnat l'ha entès i n'ha gaudit. Arriba el moment del debat i els alumnes del públic fan preguntes interessants sobre l'argument, la representació, la discriminació de la dona, la professió teatral... s'estableix un diàleg interessant. En T. em diu que vol fer una pregunta i jo el felicito, "Molt T. així m'agrada". La sorpresa ve quan em diu el que vol preguntar. Vol saber quan cobren les actrius. Al principi li dic que no, crec que la pregunta no és adequada. Ell insisteix i jo dubto. No acaba d'entendre i jo no li sé explicar perquè la seva pregunta no és pertinent. Al final cedeixo i penso, perquè no ? Per sort o per desgràcia el col·loqui s'acaba i en T. no pot formular la seva pregunta.
Tota l'experiència em fa pensar que la quantitat d'ajut i de suport que hauríem de posar com a professionals de l'educació per posar a l'abast d'alguns alumnes certs recursos educatius com les obres literàries. Tot el sistema educatiu està orientat a atendre la diversitat però sovint hi ha reptes que semblen insuperables. Com a exemple d'això només una anècdota. Els alumnes han treballat l'obra a classe abans d'assistir-hi, però en T. aquell dia era a l'Aula de la USEE ( Els alumnes de la USEE combinen l'assistència a l'aula amb el grup classe i l'atenció individualitzada) i per tant es va perdre unes explicacions que potser li haurien fet més interessant l'experiència. El fet d'intentar atendre a individualment en T. va fer que es perdés informacions importants. Sovint és molt difícil combinar inclusió i atenció personalitzada.
Uns dies després em torno a trobar en T. a classe i em diu "Profe, mañana vamos al teatro en catalán. Te sentarás conmigo y me explicarás la obra como el otro dia?"
