Agraïment

Un  amic mestre de primària acaba de tornar de colònies. Tot ha anat molt bé però em comenta
decebut que a la rebuda al peu de l'autocar, entre motxilles, desordre i abraçades només quatre famílies d'un total de cinquanta se li han acostat per donar les gràcies. Han passat tres nits fora de casa amb els seus infants amb una dedicació de 24 hores i creu que aquest esforç mereixeria una mica més de reconeixement.

Una companya de feina em comenta que en tornar del viatge de final de curs de 4t d'ESO, després d'una setmana fora de casa i 2.000 kilòmetres d'autocar poques famílies els ho han agraït.  Algunes fins i tot han recollit els infants i les motxilles i han marxat sense dir ni ase ni bèstia.

Organitzem una sortida al teatre amb l'alumnat de batxillerat. Ens esforcem des del centre en obtenir entrades gratuïtes o rebaixades i finalment aconseguim que el nostre alumnat assisteixi gratuïtament a un espectacle professional i d'altíssim nivell. Cinc professors els acompanyem il·lusionats donant hores del nostres temps lliure. La funció és un èxit i l'alumnat en gaudeix molt. En acabar la majoria marxen cap a casa sense ni dir adéu. Només uns pocs es queden a comentar l'obra o mostrar alguna mena d'agraïment cap als professors que ho hem organitzat. Tornem a casa contents però també amb un sentiment agredolç

Són tres exemples propers d'uns fets que crec que passen sovint. No sé si valorem molt o poc la feina que fan els nostres mestres, però el que està clar és que molt cops com a famílies o alumnes no sabem demostrar-ho. No penso que els mestres siguem un col·lectiu heroic que mereixi un reconeixement per sobre del normal com a vegades es diu. Tampoc crec que sigui un problema exclusiu de la nostra professió. Si que crec, però que una de les principals fonts de satisfacció per a les professions que treballem amb persones es veure que aquestes valoren i agreixen el nostre esforç. Més encara quan la la feina implica una dedicació extra i sovint sense remuneració com és el cas de colònies, viatges o sortides.

Tècniques d'estudi

Dissabte al matí. La meva filla fa deures al sofà mentre la resta traginem per casa amunt i avall. Tot el que fa contradiu completament el que sempre explico als meus alumnes sobre com estudiar. La taula on escriu es més baixa que el sofà i ho fa estirada, mig caient. Té a una banda l'ordinador i al davant la tele on es van succeint vídeos musicals al youtube. Tot el material està escampant per la taula i el sofà en un ordre més que discutible. Completa l'escena una manta que fa servir per protegir-se del fred, tenim les finestres obertes, i que li dona una aire entre homeless i refugiada. Contemplo l'escena astorat i malgrat tot callo. Els seus resultats acadèmics són bons, més que bons brillants, molt superiors als que jo hagi assolit mai. Si a ella li funciona no tinc res a dir. Un aprenentatge més que la paternitat em brinda. El proper cop que expliqui a classe com ha des ser un lloc d'estudi ho faré de manera molt més flexible relativitzant molt les meves afirmacions.

Llengües i emocions-2

Si pensem , tal com comentava en un altre post, que les emocions i les relacions entre iguals són bàsiques per a l’aprenentatge de les llengües, hi ha una part de la població que ho té realment difícil per aprendre una llengua. Estic pensant en l’alumnat nouvingut que estudia català al meu centre en un entorn on el català és completament absent.  Aquest alumnat ho té gairebé impossible per connectar emocionalment amb el català ja que no troba ningú que el parli, ni el troba en cap espai de la seva vida quotidiana real o virtual. 

Preguntava fa uns dies als alumnes quin tipus de música escoltaven i se’m a acudir preguntar si escoltaven música en català. Dos d’ells em van respondre amb la franquesa que els caracteritza: “I hate catalan”. En una altra època m’hagués ofès, però aquest cop ho vaig viure simplement com una opinió sobre una assignatura. Deien que odiaven el català com qui diu que odia el llatí o la química o critica un profe que han tingut a l’hora anterior. La seva sinceritat era l’expressió d’una desconnexió total respecte aquesta llengua.

Aquest alumnat té un problema d’ignorància i de desconnexió. Però nosaltres com a societat també tenim un problema si no aconseguim que la nostra llengua arribi de manera natural, atractiva i interessant a una part de l’alumnat d’aquest país.

Llengües i emocions

Quan vaig saber que el meu fill estudiaria francès a l'institut em va fer molta il·lusió. El francès és la llengua del meu avi francòfon, la dels estius a Llançà, la de les pel·lis al Verdi... una llengua propera i estimada. Malgrat tot i per desesperació meva, ell no ho vivia tan bé. No li trobava la gràcia, es queixava  i malgrat els esforços del professor, no aconseguia connectar-hi de cap manera. Més d'un cop va arribar a demanar deixar l'assignatura.

Enguany però la cosa és diferent. L'institut ha organitzat un intercanvi amb una escola francesa i hem acollit un grup d'adolescents  durant una setmana. L'activitat no podia haver anat millor. S'han conegut, s'han fet amics, han visitat la ciutat, han sortit ha sopar, han jugat, han parlat i han escoltat música. Han format una pinya i ara frisen per què arribi la setmana que passaran allà a l’abril. Evidentment , la seva relació amb la llengua ha canviat radicalment.  Ara escolta música en francès, vol millorar la pronuncia, mira la tele en francès i s’està plantejant fer el Batxillerat en francès. Ara la llengua li encanta i busca ell sol moments per practicar-la.  

Tot això és un perfecte exemple d’una veritat que a vegades els docents oblidem: Tot aprenentatge està lligat a les emocions i a les relacions entre iguals.  Això que segurament és cert per a la majoria de matèries ho és encara més per a al cas de la llengua. Les llengües s’aprenen a través de les emocions i les relacions. Per aprendre una llengua cal que ens hi enamorem, o que a través d’ella enamoren d’una música, d’una cultura, d’un esport, d’una persona, d’un país... No podem aprendre bé una llengua si no hi ha una clau que ens obri la porta de les emocions i que ens ajudi a connectar-hi.

Com a professors no hauríem d’oblidar mai aquest aspecte de l’aprenentatge. Potser no tindrem mai una clau per a connectar amb tots els alumnes, però hem treballar recordant com ens vam enamorar nosaltres de la llengua que ensenyem  i donant oportunitats a l’alumnat perquè algun dia els passi el mateix