dilluns, 20 de novembre de 2017

Agraïment


Un  amic mestre de primària acaba de tornar de colònies. Tot ha anat molt bé però em comenta
decebut que a la rebuda al peu de l'autocar, entre motxilles, desordre i abraçades només quatre famílies d'un total de cinquanta se li han acostat per donar les gràcies. Han passat tres nits fora de casa amb els seus infants amb una dedicació de 24 hores i creu que aquest esforç mereixeria una mica més de reconeixement.

Una companya de feina em comenta que en tornar del viatge de final de curs de 4t d'ESO, després d'una setmana fora de casa i 2.000 kilòmetres d'autocar poques famílies els ho han agraït.  Algunes fins i tot han recollit els infants i les motxilles i han marxat sense dir ni ase ni bèstia.

Organitzem una sortida al teatre amb l'alumnat de batxillerat. Ens esforcem des del centre en obtenir entrades gratuïtes o rebaixades i finalment aconseguim que el nostre alumnat assisteixi gratuïtament a un espectacle professional i d'altíssim nivell. Cinc professors els acompanyem il·lusionats donant hores del nostres temps lliure. La funció és un èxit i l'alumnat en gaudeix molt. En acabar la majoria marxen cap a casa sense ni dir adéu. Només uns pocs es queden a comentar l'obra o mostrar alguna mena d'agraïment cap als professors que ho hem organitzat. Tornem a casa contents però també amb un sentiment agredolç

Són tres exemples propers d'uns fets que crec que passen sovint. No sé si valorem molt o poc la feina que fan els nostres mestres, però el que està clar és que molt cops com a famílies o alumnes no sabem demostrar-ho. No penso que els mestres siguem un col·lectiu heroic que mereixi un reconeixement per sobre del normal com a vegades es diu. Tampoc crec que sigui un problema exclusiu de la nostra professió. Si que crec, però que una de les principals fonts de satisfacció per a les professions que treballem amb persones es veure que aquestes valoren i agreixen el nostre esforç. Més encara quan la la feina implica una dedicació extra i sovint sense remuneració com és el cas de colònies, viatges o sortides.




2 comentaris:

  1. Totalment d'acord. Em penso que moltes vegades la gent pensa que això va amb el càrrec. D'altres no tenen com a costum agrair absolutament res. I, també vull creure que hi ha un tercer col.lectiu que està tan agraït per la nostra feina, que el reconeixement ja queda implícit ( com si fóssim de la família, vaja)

    ResponElimina