Pueblerinos

Un cop per setmana tinc el privilegi de dinar amb la meva dona, el meu fill gran i tres companys i companyes de la seva classe de 2n d’ESO. No només fa el dinar molt menys silenciós del que seria recomanable sinó que m’ajuda a veure les coses des de l’altra trinxera del combat educatiu. Dijous passat parlàvem d’idiomes i de l’anglès (sóc professor d’anglès i anglòfil des de l’adolescència, no ho oblidem) i tots van coincidir a queixar-se de que l’anglès fos la llengua universal. “ Perquè no pot ser al català la llengua universal? Així no hauríem d’estudiar !”. Tots van estar completament d’acord i van elevar el to de la seves queixes animant-se els uns al altres. Jo em vaig quedar al·lucinat i la meva dona els va dir “Però que pueblerinos que sou!” No podia estar més d’acord. Realment hi ha un enorme canvi cultural i amb la generació del meu fill en la percepció de les llengües i la cultura.

Quan jo era adolescent crec que molts compartíem el tradicional acomplexament hispànic de pertànyer a un país que era molt poca cosa i amb una llengua que no anava enlloc. Admiràvem els països rics i desenvolupats d’Europa i també els EUA i volíem aprendre la seva llengua. L’anglès era la llengua de la modernitat: dels Beatles, de Queen, del cinema, del rock, d’en Bruce Springsteen, d’en Robert de Niro, de l’Al Pacino, d’Oxford Street, the The Clash, de totes les coses que valien la pena i eren autèntiques. Mentre que el català i el castellà només eren la llengua d’estar per casa o encara pitjor, de coses tronades, endarrerides i casposes, que en diuen ara.

Segurament érem injustos amb el nostre país i el nostre llegat cultural, i menysteníem coses que no s’ho mereixen, però també teníem una fam de saber i un desig de descobrir que ens va ajudar a aprendre coses i a descobrir nous horitzons.

Aquesta generació més jove segurament també té virtuts. Viuen la seva llengua amb normalitat i desacomplexament i tenen l’autoestima alta (“Perquè no pot ser el català la llengua universal?” Nosaltres no ens ho haguéssim plantejat ni farts de vi. ) però també crec que es perdem coses. Són tan normals, creguts i pueblerinos com alguns ciutadans d’altres nacions (francesos, anglesos, alemanys...) que no volen fer cap esforç per aprendre altres llengües i que esperen siguin els altres pobles aprenguin la seva noble, culta i universal llengua.