Sortides i colònies: un boicot desencertat

El profund malestar docent ha esclatat aquest curs en unes mobilitzacions mai vistes. Les vagues, manifestacions i altres accions reivindicatives han posat de manifest un conflicte greu i que, malgrat els acords signats a la mesa sindical no sembla del tot resolt.

Crec que els docents tenim motius de sobra per protestar i hem suportat massa temps situacions molt complicades. Entenc que aquest malestar i el desig de canviar una situació insostenible porti a fer accions disruptives com tallar carreteres, suspendre classes o boicotejar actes de càrrecs públics. Segurament els mestres hem estat massa temps callats i ara toca alliberar aquesta pressió. El que no entenc ni comparteixo és una mesura com el boicot generalitzat a les sortides i les colònies que perjudica greument altres treballadors en condicions molt més precàries que les nostres. 

Comparteixo el qüestionament de les colònies. Molts docents fan un esforç extra ni remunerat ni reconegut per portar-les a terme. A les colònies a vegades hem de suportar situacions desagradables i fins i tot gestionar alumnat disruptiu que es posava en perill l'activitat o d'altres companys. Aquest esforç rarament té el reconeixement de les famílies tal com vaig escriure fa temps aquí.  

També crec que és cert que l'escola a vegades no té clares les seves prioritats i en alguns casos semblem més agències de viatges dedicades a satisfer els nostres clients que no pas organitzacions centrades en l'aprenentatge. Finalment, també crec que l'escola no ho pot fer tot i que l'excés de sortides, tallers i activitats pot acabar perjudicant les classes i l'aprenentatge i que correm el perill que l'escola es converteixi en un espai que fa moltíssimes coses amb molt poca profunditat. 

Per aquests motius i d'altres sempre he entès que alguns docents no vulguin anar de colònies i que ara el moviment de protesta les qüestioni. El que no comparteixo en absolut és que s'organitzi un boicot generalitzat durant tot un curs escolar. Els treballadors afectats per aquesta mesura són monitors, cuiners, conductors d'autobús, actors i músics, talleristes i monitors de museus i centres culturals, etc. Tot aquest col·lectiu treballa per empreses privades o associacions o directament són autònoms, i les seves condicions laborals estan molt lluny de les dels treballadors públics. Deixar-los sense feina durant un any com a mesura per millorar la nostra situació em sembla injust i insolidari. 

Alguns argumenten que els conductors d'autobús, Renfe o altres col·lectius també afecten els ciutadans quan fan vagues. L'argument és cert, però la seva protesta en concentra en dies concrets o potser com a molt setmanes, però no consisteix en deixar sense feina tot un sector laboral durant un curs sencer. Un boicot com el que s'està plantejant pot comportar el tancament d'empreses i la desaparició de llocs de treball, uns danys que són difícilment revertibles.

Es podria entendre una mesura tan extrema com aquest boicot en cas del tancament d'una fàbrica, d'un ERO o d'acomiadaments massius que posin en perill la subsistència de treballadors i famílies. Costa més d'entendre per part d'un col·lectiu que ha vist millorades les seves remuneracions i condicions laborals, encara que puguem pensar que aquesta millora és insuficient.

També em costa d'entendre que organitzacions sindicals que volen defensar la classe treballadora donin suport a una mesura que perjudica membres d'aquesta classe en una situació més precària. Enmig de l'efervescència de les mobilitzacions i amb la gran popularitat que sembla tenir aquest boicot potser és normal que els sindicats no se'n desmarquessin. Ara que sembla que el conflicte entra en una fase de pausa i reflexió seria bo que es replantegessin aquest suport. Els sindicats han de defensar a tots els treballadors i han de tenir la capacitat de dir coses que el seu públic potencial potser no li agrada sentir. 

Amb això no estic argumentant que ningú tingui l'obligació d'anar de colònies, sinó defensant el dret dels centres i docents que vulguin fer-les a portar-les a terme. D'altra banda, i per ser justos, la meva experiència diu que a secundària la participació dels docents en colònies normalment és baixa i que mai no s'ha obligat ningú a participar-hi. Pel que fa a les sortides culturals, artístiques o científiques, tot i saber que també poden ser complicades, em costa molt d'entendre que algú es pugui negar a participar-hi. Passar una setmana a Roma amb 3r d'ESO pot ser extremadament complicat i cansat, passar una matí al Museu d'Història de Catalunya o al MNAC amb 2n d'ESO crec que forma part de les nostres tasques com a docents i comporta unes dificultats assumibles. 

Defensar la continuïtat de les sortides i les colònies no significa renunciar a reclamar millores en les seves condicions. Cal seguir demanant una millora de la remuneració per participar-hi, una revisió i increment de la protecció jurídica dels docents que hi participen o per exemple reforçar l'autoritat dels centres per no permetre-hi la participació d'alumnes que les puguin espatllar. Una cosa és demanar la seva millora i l'altra és suprimir-les com a mesura de pressió.

El malestar docent que és profund i justificat no ens pot fer sords al malestar d'altres col·lectius. Les xarxes socials, els grups de Telegram i les bombolles comunicatives que generen comporten el risc de tancament en grups socials que no entenguin ni comparteixin les problemàtiques d'altres grups. Crec que mesures com el boicot a les colònies poden ser molt populars entre alguns docents, però no ens ajuden a guanyar aliats i poden generar un important rebuig en altres col·lectius.

La crisi de l'escola és el símptoma d'una crisi social molt més profunda. Crisi de confiança, de relacions i crisi de sentit. En podem sortir reconstruint confiança, lligams i comunitat o podem desembocar en un campi qui pugui on cadascú defensi els seus interessos sense cap horitzó col·lectiu. Les mobilitzacions d'aquest curs han estat extraordinàries i han posat l'escola pública i el bé comú al centre. Hem de continuar lluitant per aconseguir millores per als docents, per a l'escola i per a tota la societat. Mesures com el boicot a les colònies i les sortides crec que no van per aquest camí.

Sense espai per al conflicte i l'aprenentatge?

Una de les primeres coses que aprens com a cap d'estudis o com a gestor d'una escola és que val més prevenir que curar i que molts conflictes i conductes disruptives es poden evitar si mantens els alumnes sempre vigilats. La presència d'un docent actua com a dissuasori i, tot i que no pot garantir la seguretat absoluta, evita almenys els conflictes més greus i les conductes més disruptives.

Això fa que en general tots els centres educatius s'organitzin per evitar que els alumnes no estiguin mai sols. Presència a les entrades i sortides, professors de guàrdia per cobrir absències, guàrdies de pati i de passadís, acompanyants a les sortides. 

Tot això és molt important, evita problemes i contribueix a garantir el benestar dels alumnes, però té una contrapartida: Els alumnes rarament tenen espai per experimentar i resoldre els conflictes per ells mateixos i gairebé sempre els conflictes acaben amb la intervenció d'un adult.

Això s'ajunta amb el fet que la majoria dels alumnes fora de l'escola també passen cada cop més temps sota la vigilància d'adults o responsables. Extraescolars esportives, musicals, idiomes sempre sota la responsabilitat d'un adult que gestiona la convivència. Sempre en espais regulats i controlats. 

Finalment, a diferència d'altres èpoques els grups familiars s'han reduït. Cada cop hi ha menys famílies nombroses, abunden els fills únics i la convivència diària amb avis o altres familiars no és gaire habitual. Molts infants no han de barallar-se pel tall de pollastre més suculent o per qui ha de parar taula. Això fa que no hi hagi espai per al conflicte, i l'espai per la negociació i autoregulació que oferia la família també ha desaparegut.

Crec que tot plegat impedeix que els alumnes visquin els conflictes de manera natural i que desenvolupin les habilitats socials necessàries per afrontar-los. Sovint davant un conflicte menor alguns alumnes reaccionen desproporcionadament i reclamen la intervenció dels adults i això evitat mals majors, però també impedeix l'autoregulació i l'exploració de solucions per part dels alumnes. 

No estic idealitzant els temps en què els nois i noies jugaven sols al carrer sense cap supervisió. Tot i que la situació podia tenir elements positius molt sovint era la llei de la selva amb el domini del més fort i situacions de violència i dolor per a molts dels joves.  

També tinc clar que l'escola es donen situacions de violència i agressions i sovint tenen lloc en els pocs moments en què els alumnes estan sense supervisió. La nostra funció com a docents és garantir el benestar de tots els alumnes i prendre les mesures necessàries perquè aquestes situacions no tinguin lloc. 

No tinc la solució per aquesta situació ni tinc molt clar cap a on hauríem d'anar. Només exposo una situació que m'ha vingut al cap com a cap d'estudis mentre organitzava una festa de l'institut i anava distribuint tot el professorat per no deixar cap espai ni cap alumne sense supervisió. Segurament hauríem d'anar cap a una gestió de la convivència més humana amb espai per la reflexió, la responsabilitat, la reparació i la construcció de relacions. Aquest model de convivència seria ideal, però encara ens falten recursos per dur-lo a terme. Mentre no hi arribem continuarem treballant almenys perquè ningú prengui mal a l'institut.  

  

Si un geni maligne volgués sabotejar les relacions humanes...

Sense bones relacions humanes és molt difícil que cap col·lectiu funcioni. A vegades penso que si un geni maligne volgués inventar una organització social per evitar que es construïssin relacions humanes faria un institut de secundària.

En primer lloc establiria un currículum fragmentat per fer que els alumnes tinguessin 12 o 13 professors i evitaria que cap professor passés més de 2 o 3 hores a la setmana en una classe, alguns fins i tot només 1 hora. Després assignaria a cada professor 150 o més alumnes. Tocaria a 6 minuts a la setmana per parlar amb cada alumne, suposant que el professor no expliqués res a classe i no perdés ni un minut pels passadissos, passant llista o fent fotocòpies.

Fora de l’aula alumnes i professors coincidirien a la sala de guàrdies on les relacions acostumen a ser de conflicte i enfrontament i a les guàrdies de pati on les relacions són més de vigilància i control de col·laboració. Després faria que a les hores de descans els alumnes es reunissin només amb alumnes, a vegades per dir que els professors són pesats i els professors s’ajuntessin a fer el cafè també per comentar com de pesats són els alumnes.

Establiria per conveni que els docents només passessin 24 hores setmanals al centre, la majoria d’hores ocupades per classes reunions i burocràcia. Sense espais de trobada amb l’alumnat. A les colònies uns monitors externs prepararien activitats per tenir els alumnes entretinguts i separats del docents, que tindrien temps lliure per reposar i només vigilarien l’alumnat al menjador a l’hora d’anar a dormir.

D'altra banda, també faria que molts alumnes fossin d’origen migrant i prohibiria per llei que les persones d’aquest origen accedissin a la professió docent, creant una important distància cultural i social entre uns i altres. També faria que la plantilla docent fos tan envellida com fos possible per augmentar la bretxa generacional i obligaria a un terç o més de la plantilla docent a canviar de centre cada curs.

Finalment, canviaria les lleis educatives cada dos per tres per fer que els docents haguessin de dedicar molt de temps a redactar les programacions i tinguessin menys temps per estar amb els alumnes.

I si fos realment pervers crearia uns grups de comunicació virtual on els dos grups convisquessin separats i unes xarxes socials on un algoritme proporcionés a cada grup contingut d'entreteniment simplista que reforcés les idees i prejudicis dels uns sobre els altres.

Òbviament tot això és una caricatura, però també un retrat dels obstacles estructurals que fan que la convivència als centres sovint no sigui fàcil i en alguns sigui terriblement difícil i complicada. Malgrat tots aquests obstacles i gràcies a l’esforç de molts docents, professors i alumnes sovint aconseguim establir relacions positives que beneficien la convivència i ajuden a l'aprenentatge. El que estar clar és que amb una organització diferent de tot plegat tot això podria ser molt més fàcil.

Finalment, amb les estructures actuals o amb unes de diferents, sense més recursos dedicats a l’educació pública no superarem l’enorme repte que l’escola enfronta actualment, tant a nivell de convivència i benestar com pel que fa a l'aprenentatge.  

*Publicat en forma de fil a X el 21 de febrer de 2026

Donant males notícies

Una de les tasques més dures com a cap d'estudis és quan ha de trucar a una família per comunicar-li que el seu fill ha estat responsable d'un conflicte greu i que per tant li tocarà una sanció. En aquestes situacions sovint em trobo amb dues respostes:

La família que no accepta la responsabilitat del seu fill i discuteix la versió del fets que li oferim des de l'escola. Els familiars disculpen l'alumne, discuteixen els fets, busquen altres culpables i a vegades qüestionen els professionals que han intervingut i el centre mateix. La conversa normalment no és gens agradable i malgrat que hi posem tota la bona voluntat i les millors habilitats comunicatives a vegades acaba amb un enfrontament dialèctic o amb moments força desagradables. No és gens senzill reconduir aquestes situacions. Gairebé sempre són moments durs emocionalment que et deixen amb molt mal cos. 

Però d'altra banda crec que és pitjor la situació inversa. Quan truques a una família per donar-li una mala notícia sobre el seu fill o filla i no fa cap esforç per defensar-lo perquè ja no esperen res del seu fill i tenen tan assumit que un desastre que accepten qualsevol cosa negativa que els hi puguis comunicar. Divendres passat vaig tenir una trucada d'aquesta mena i al final de la conversa em vaig trobar destacant aspectes positius de l'alumne davant d'una mare que no deixava de criticar-lo. En penjar el telèfon em vaig quedar amb una sensació de desesperança i abatiment. 

En qualsevol situació educativa de la vida escolar sempre hi ha d'haver-hi esperança. Si els nostres alumnes no perceben una possibilitat que les coses poden anar millor, difícilment se'n sortiran. Crec que va ser Angela Davis crec que va dir que en política l'esperança és una disciplina, en educació també hauria de ser-ho.