Donant males notícies

Una de les tasques més dures com a cap d'estudis és quan ha de trucar a una família per comunicar-li que el seu fill ha estat responsable d'un conflicte greu i que per tant li tocarà una sanció. En aquestes situacions sovint em trobo amb dues respostes:

La família que no accepta la responsabilitat del seu fill i discuteix la versió del fets que li oferim des de l'escola. Els familiars disculpen l'alumne, discuteixen els fets, busquen altres culpables i a vegades qüestionen els professionals que han intervingut i el centre mateix. La conversa normalment no és gens agradable i malgrat que hi posem tota la bona voluntat i les millors habilitats comunicatives a vegades acaba amb un enfrontament dialèctic o amb moments força desagradables. No és gens senzill reconduir aquestes situacions. Gairebé sempre són moments durs emocionalment que et deixen amb molt mal cos. 

Però d'altra banda crec que és pitjor la situació inversa. Quan truques a una família per donar-li una mala notícia sobre el seu fill o filla i no fa cap esforç per defensar-lo perquè ja no esperen res del seu fill i tenen tan assumit que un desastre que accepten qualsevol cosa negativa que els hi puguis comunicar. Divendres passat vaig tenir una trucada d'aquesta mena i al final de la conversa em vaig trobar destacant aspectes positius de l'alumne davant d'una mare que no deixava de criticar-lo. En penjar el telèfon em vaig quedar amb una sensació de desesperança i abatiment. 

En qualsevol situació educativa de la vida escolar sempre hi ha d'haver-hi esperança. Si els nostres alumnes no perceben una possibilitat que les coses poden anar millor, difícilment se'n sortiran. Crec que va ser Angela Davis crec que va dir que en política l'esperança és una disciplina, en educació també hauria de ser-ho.

La importància de la narrativa docent

Com a docents som poc conscients de la importància i el poder que pot tenir la nostra narrativa a l’hora de condicionar el clima de l’aula. La manera en que nosaltres expliquem als alumnes com funciona l’aula i la valoració que fem del seu comportament i del seu treball condicionen fortament la visió que tenen sobre ells mateixos com a estudiants i com a grup. L’ambient de l’aula també el construïm nosaltres amb la nostra narrativa sobre el que hi passa. 

Si el nostre relat és negatiu i es fixa només en el que no funciona és molt més probable que l’alumnat  es percebi a ell mateix com a mal estudiant o com a una classe que no funciona. Si el nostre relat és més equilibrat pot crear una percepció més positiva que ajudi millorar la motivació i el treball. Seria ingenu pensar que el nostre relat arreglarà tots els problemes acadèmics o de convivència o canviarà els alumnes de manera màgica, però també seria absurd no tenir un compte un element que és fonamental en la creació del clima d’aula i que pot ser de molta ajuda. 

Un dels obstacles que ens trobem a l’hora d’elaborar un relat positiu és la nostra atenció, que tendeix a fixar-se en allò que més destaca, normalment negatiu, i passa per alt conductes més discretes que acostumen a ser positives. A un alumne li cau l’estoig per terra fent un gran terrabastall i ignorem que n’hi ha vint-i-cinc més que treballen correctament, quatre alumnes arriben tard després del pati i no fem cas dels altres vint que han arribat puntuals, una alumna diu una cosa fora de lloc en veu alta i la nostra atenció ignora que la resta del grup participa de forma respectuosa. Fets com aquests passen constantment a l’aula. Si posem el focus en els incidents negatius i els amplifiquem, la vivència de l’alumnat serà més negativa, si els ignorem i destaquem i celebrem les conductes positives és més probable que aquesta vivència sigui positiva. 

Un relat positiu o constructiu sobre el que passa a l’aula no té res a veure amb la permissivitat o la falta d’exigència. Un element central de l’exigència crec que és ser capaç de veure el que l’alumnat ja està fent bé i enmarcar les seves mancances com ensopegades dins un procés de creixement que no és fàcil. 

La feina de convertir-se en estudiant i adquirir les habilitats que ajuden a tenir èxit a l’escola no és ràpida ni senzilla. Si situem els seus errors i problemes com un element natural dins d’aquest procés els ajudarem a viure-les millor. Si en canvi naturalitzem aquests errors com a característiques personals o grupals no els estem fent cap favcor. 

A la majoria d’aules hi ha un 10% d’alumnes complidors i un 10% que tendeix a la disrupció, però la clau és el 80% que es mou segons com bufa el vent i que es pot inclinar cap una banda o l’altra. Una narrativa positiva ajuda a incrementar la motivació i fa que aquesta “classe mitjana” es decanti cap costat adequat.

Passa el mateix a nivell individual. Molts alumnes, especialment a l’adolescència, es debaten entre treballar i participar o llençar la tovallola davant les dificultats. La manera en que nosaltres els fem viure la seva situació pot ajudar a decantar la balança cap una banda o l’altra.  

Finalment, els alumnes entre ells fan pocs comentaris positius sobre l’institut. Són adolescents i les seves valoracions acostumen a ser negatives. Sobre el professor cascarràbies, la professora que explica malament o com de bruts estan els lavabos. Rarament diran que la classe de mates ha sigut fantàstica o que els nous laboratoris són molt xulos. Si nosaltres no els ajudem a veure tot el que hi ha de positiu ells tampoc no ho faran. 

En la pràctica, per elaborar una narrativa positiva podem:

• Posar el focus en allò que funciona

• Descriure i compartir les conductes positives que tenen certs alumnes perquè serveixin de model.

• Felicitar o reconèixer els progressos o millores dels alumnes.

• Presentar els errors com a part d'un procés difícil que sempre té alts i baixos.

• Esforçar-nos en trobar dades positives. Reducció d'incidències, millora de resultats acadèmics, ordre a l’aula, bon ambient, assistència...

• Ignorar certes conductes a l’aula o respondre-hi discretament.

• Acabar o començant les classes agraint, celebrant o destacant les conductes positives. 

• Destacar bones notícies sobre el centre que els alumnes probablement ignoren. Premis, resultats acadèmics, projectes, novetats, millores...

El final del trimestre i la primera avaluació és un moment on la nostra narrativa juga un paper clau. Les valoracions que fem sobre nostre grup classe poden ser un moment molt delicat on podem caure en el catastrofisme i desmoralitzar-nos tots docents i alumnes recreant-nos en tot el que ha sortit malament o fer una valoració més positiva enfocada a millorar i superar els obstacles. Hem fer un esforç per que els missatges que rebin els alumnes siguin constructius i amb intenció de millora. 

En conclusió, una narrativa positiva és important per dos motius:

- És una eina assequible i a disposició de tots els docents que ajuda a millorar el clima d'aula.

- Més important: ajuda a crear una escola on tots els alumnes se senten escoltats, valorats i reben reconeixement d'una manera o altra.

La tasca no és fàcil, però treballar per a que aquest final de trimestre tots els alumnes rebin un missatge positiu que els motivi a tornar és un esforç que val la pena.

Bonus track: Mentre acabo aquest escrit una mare ens envia un correu dient que a través de l'aplicació iEduca no ha rebut ni un sol missatge positiu en tot el trimestre. Tenim també força a millorar en la comunicació amb famílies. Per anar-hi pensant.

Polítiques públiques invisibles ?

La crisi sanitària provocada pel Covid’19 ha posat en primer pla els treballadors de la salut i  la sanitat pública. Un clam ciutadà ha lloat la seva feina i sembla que hi ha un consens social en reforçar les polítiques sanitàries. La percepció social sobre la importància i necessitat d’aquestes polítiques sembla que ha canviat i pot representar un punt d’inflexió en la valoració de les polítiques públiques per part de la ciutadania.

No obstant, aquest fet pot ser només una anècdota en un país que valora i coneix poc els seves propis serveis públics. Moltes de les polítiques públiques que desenvolupen les nostres institucions sovint són molt poc conegudes per la ciutadania, quan no completament invisibles. Crec que això es deu a diversos motius.

En primer lloc, les majories polítiques que han governat el nostres país en general han confiat poc en els serveis i polítiques públiques. Sovint els han atorgat un paper subsidiari, les han infrafinançat i han donat a institucions privades o concertades un paper molt destacat en molts camps. Educació i sanitat en són dos bons exemples.

A part d’aixó, ell pensament neoliberal dominant des dels 80 que, ha calat profundament en la nostra societat, ha tendit a desconfiar d’alló públic i a veure-ho com a ineficient, burocràtic, poc flexible, i fins i tot corrupte; mentre que l’empresa privada ha estat vista com un model d’eficiència, bona gestió i modernitat. Aquesta visió encara persisteix.

Pel que fa als mitjans de comunicació, en general sembla que valorin més la feina de les ONG, els moviments socials o els veïns organitzats que no pas la tasca que realitzen els serveis públics. És més atractiu mostrar els veïns d’un poble netejant un riu que no pas explicar la quantitat de residus que ha evitat un depuradora, o ensenyar la recollida d’aliments dels veïns d’un barri més que no pas explicar la important funció social de les beques menjador d’un Ajuntament. Sembla que preferim els relats heroics, les campanyes en situacions excepcionals i l’èpica més que no pas de la gestió gris o avorrida del dia a dia. Les emocions i els fets excepcionals tenen garantida l’audiència, mentre que les polítiques públiques son poc sexis mediàticament.

Les xarxes socials, amb els seus missatges breus, simplificats i sovint partidistes i confrontadors tampoc no ajuden a tenir una opinió informada sobre el tema. És difícil explicar una política pública en 140 caràcters, i sembla més senzill, criticar-la, mostrar-ne aspectes anecdòtics o problemàtics o directament manipular o mentir sobre el seu funcionament. 

Finalment la política partidista tampoc no beneficia la visibilitat de les polítiques públiques, per dos motius. En primer lloc, l’actualitat està molt més centrada en els partits, la vida dels polítics i el conflicte ideològic, que no pas en les polítiques que es desenvolupen des de les institucions. Un ciutadà mitjanament informat segurament pot recordar molt millor la darrera anècdota o sortida de to d’un polític o algun escàndol de corrupció del seu partit, que no pas les polítiques públiques que ha impulsat ni tenir elements per a valorar si han estat encertades o no. En segon lloc, l’enfrontament partidista fa que els adversaris polítics desqualifiquin completament les polítiques dels rivals, sovint centrant-se en anècdotes o en situacions extremes de mal funcionament. Els grups polítics rarament reconeixen que una part de la gestió política del rival pot haver tingut èxit o tenir elements positius. Això fa que la imatge que la ciutadania té de moltes polítiques públiques sempre sigui molt pitjor del que són en realitat. 

Aquesta ignorància i invisibilitat de les polítiques públiques perjudiquen també la democràcia, una bona democràcia no pot funcionar sense una informació raonablement bona de com es gasten els seus recursos i quins serveis públics generen. Sense aquesta informació, el debat públic es converteix en un seguit de retrets, manipulacions, discussions simbòliques i “guerres culturals” allunyades de la realitat dels ciutadans. Amb el perill que els ciutadans acabin identificant democràcia amb conflicte, insults i corrupció i no amb polítiques públiques que garanteixin drets.

I sobretot, si la visió que tenim de les polítiques i serveis públics fos diferent, segurament seria molt més senzill justificar i defensar el pagament d’impostos. Una societat justa, igualitària i amb un estat del benestar potent necessita molts recursos fiscals i ciutadans disposats a pagar-los. Al nostre país, la gran majoria de ciutadans veu els impostos com una càrrega injustificada i considera que paga molt més del que rep. Si els ciutadans coneguessim millor els serveis i polítiques públiques de les que gaudim i el seu cost, segurament aquesta situació seria diferent.

Els serveis públics i l’estat del benestar del nostre país tenen limitacions i estan lluny d’on haurien de ser per  garantir els drets de tota la població. Però també tenen molts aspectes positius i n’hauriem d’estar orgullosos com a ciutadans. Hauríem de viure-ho com un patrimoni col·lectiu que hem creat entre tots: els ciutadans amb els seus impostos, els treballadors amb el seu esforç i les institucions amb la seva gestió. Perquè no sentim com un gran èxit col·lectiu la xarxa de metro, que transporta milions de ciutadans a un preu més que raonable i amb un percentatge d’estacions adaptades que la majoria de ciutats envegen? Perquè no ens enorgullim d’una xarxa de biblioteques modernes, properes còmodes i amb una oferta de préstec que no te l’acabes ni en un anys sabàtic? Només per posar dos exemples que la majoria pot compartir.

Les polítiques públiques en habitatge, salut, educació i d’altres àmbits potser són avorrides o tenen poca èpica, però ajuden a garantir drets i ens proporcionen benestar. A tots ens agraden els relats amb herois i emocions, però els països que funcionen bé ho fan gràcies a persones normals que fan feines normals amb un finançament raonable. La crisi del Covid’19 és una amenaça enorme per al nostre benestar i la nostra salut, també una oportunitat per fer canvis que ens facin millorar com a societat. Un més gran coneixement i valoració dels nostres serveis i polítiques públiques crec que és imprescindible. No avançarem ni ens en sortirem si no coneixem i valorem adequadament el ja estem fent bé com a societat.

Aquest article es va publicar originalment a la revista Educacció de CCOO

Estudiar amb música o estudiar amb sèries ?

A la meva época es debatia si era bo o dolent estudiar amb música. Alguns defensaven que impedia la concentració mentre que d'altres deien que ajudava a relaxar i a treballar millor. Avui aquest debat sembla llunyà i ingenu davant els reptes que ens presenta la societat digital amb les seves múltiples

pantalles.

Em discuteixo amb un fill meu que està fent els deures amb el mòbil al costat i l'ordinador davant. Mentre treballa va mirant una sèrie amb els auriculars posats. Sembla molt concentrat i la feina avança a bon ritme. Li dic que això és una distracció i que no entenc que pugui fer dos coses alhora. Em diu que no està estudiant, que només fa resums i que la sèrie no li impedeix entendre el que està fent. Els resums que fa són molt bons i les seves notes millors. Amb aquell respecte que els pares anem aprenent amb el temps no insisteixo gaire i li deixo fer. Si li funciona no sóc ningú per qüestionar-ho. Malgrat tot no puc deixar de tenir dubtes. Podrà treballar així quan s'hagi d'enfrontar amb matèries més difícils ? El seu cervell s'acostumarà a estímuls constants i no podrà treballar d'una altra manera ? O és una manera sàvia de combinar el plaer amb l'obligació, cosa que molts adults també fem ? Un altre fill que estudia per les PAU i que fa quatre dies tenia sempre el mòbil a prop ara el deixa llargues hores al menjador mentre es submergeix concentrat entre piles d'apunts i llibres gruixuts. Sembla que ha après a gestionar-me tot sol i combinar bé les dues activitats.

D'altra banda, he de reconèixer que l'accés permanent i universal a sèries també té efectes positius. A casa i gràcies a les plataformes digitals els meus fills ja s'han mirat totes les temporades de sèries com  Friends i ara les tornen a mirar en anglès i amb subtítols en anglès. Ja es saben els diàlegs de memòria. La quantitat d'hores d'exposició a la llengua que això comporta és descomunal. I a més una exposició associada al plaer i a les emocions. No cal dir que el seu nivell d'anglès avança a velocitat turbo i que a vegades riuen d'acudits que no entenc.

Tinc clar que en molts casos les pantalles poden ser un obstacle i impedir l'aprenentatge. No tinc clar que s'hagin de limitar sempre. Crec que no hi ha receptes màgiques per al món multi pantalles que ens envaeix i segurament les mateixes respostes no són vàlides per tothom. Em sembla que l'únic camí com a pares i educadors és observar amb respecte, sense por a intervenir i limitar quan calgui però oberts a noves maneres de fer i de treballar.

Dubtes raonables sobre les proves de competències

A mesura que s’acosten les proves d’avaluació de competències bàsiques de primària  es multipliquen les veus crítiques des de diversos sectors i algunes escoles i famílies fins i tot organitzen boicots. Segons aquestes opinions crítiques aquestes proves són estandaritzades i no respecten la diversitat dels alumnes, serveixen per classificar els estudiants i els centres i contribueixen a estigmatitzar algunes escoles i afavorir-ne d’altres. Aquestes proves també es consideren injustes ja que jutgen la feina dels docents sense tenir en compte la seva situació o el context dels centres ni els seus projecte educatius diferenciats.

Sense deixar de donar part de raó a aquests arguments voldria contribuir al debat destacant els alguns elements positius que poden tenir aquesta mena de proves i donar alguns arguments en favor seu

En primer lloc pel que fa la classificació i l’elaboració de rànquings d’escoles. És cert que en molts estats es dóna aquesta pràctica. Per exemple, en alguns països anglosaxons és molt senzill entrar a internet i comparar escoles amb un comparador com qui es compra un ordinador o un telèfon mòbil. Podem obtenir fàcilment dades sobre els resultats acadèmics, composició de l’alumnat, percentatge d’alumnat amb necessitats educatives especials i fins i tot nivell d’ingressos de les famílies. Tot i que aquesta possibilitat existeix cal reconèixer que fins ara això en el nostre país no ha passat. L’ús dels resultats d’aquestes proves que ha fet l’administració ha estat prudent. En finalitzar les proves les famílies reben un informe amb els resultats dels seus fills i els centres reben els resultats globals com a centre. Cal tenir en compte que fa 10 anys que aquestes proves es duen a terme a primària i 7 a secundària. En tot aquests temps aquestes dades no s’han fet mai públiques, tot i que alguns sector així ho han reclamat.

Sobre el perill de classificar o etiquetar alumnes. Sense menystenir aquest risc, també cal veure que això també pot servir per detectar les necessitats dels alumnes i orientar l’acció dels docents. Per exemple, al centre de secundària on treballo fem servir aquesta informació per a formar els grups de 1r d’ESO. Intentem fer grups heterogenis equilibrats amb alumnes de nivells diferents i els resultats de les proves de CCBB de 6è són uns dels elements que tenim en compte, no l’únic, per fer aquesta feina. També fem servir la informació de traspàs que ens proporcionen les escoles de primària i l’avaluació que fem nosaltres mateixos. Si bé és cert que aquestes dades es podrien fer servir per classificar els alumnes per “nivells” també és veritat que això també es podria fer sense l’existència d’aquestes proves. El problema no són les proves i les dades que proporcionen sinó l’existència de grups, nivells o recursos per a determinats alumnes. Amb proves o sense, molts alumnes són derivats cap a certs recursos i grups, moltes vegades amb la intenció d’ajudar-los però sovint amb un diagnòstic poc clar.

S’ha criticat que les proves siguin estandaritzades i s’apliquin a tothom per igual. Sense negar això cal dir, i sovint no s’explica, que la normativa preveu l’adaptació de la prova per a alumnes amb TDAH o dislèxia i també que alguns alumnes  (nouvinguts, alumnat amb necessitats educatives especials) en resten exclosos o fan les proves amb correcció interna. En aquest darrer cas i per experiència del meu centre, molts d’aquest alumnes no accepten gaire bé sentir-se exclosos i volen realitzar la prova amb la resta de la seva classe.

És cert que aquestes proven només avaluen alguns aspectes concrets del que es treballa a les escoles i deixen fora altres temes molt important com la convivència, el pensament crític, l'espressió oral, l'autonomia, etc, Això per mi no és un motiu per deixar de fer aquestes proves sinó per mirar de millorar aquestes avaluacions i defensar que incloguin i contemplin altres elements que també són importants.

D’altra banda, aquesta mena de proves ens proporcionen dades objectives i empíriques sobre el funcionament del sistema educatiu. En un món sovint ple d’opinions, interessos i ideologia, les dades ens poden ajudar a situar debats i arguments basant-nos en fets . Dos exemples que poden ser il·lustratius:

●     Els resultats de les proves de de 6è i de 4t d’ESO ajuden a demostrar que la immersió  lingüística no perjudica el castellà. Malgrat els discursos que defensen que el castellà està discriminat o menystingut a Catalunya, totes les dades demostren que els alumnes en acabar primària i secundària amb el mateix nivell de competència en les dues llengües. Això no és una opinió, és un fet basat en una enorme quantitat de dades que el recolzen.

●     L’escola pública és tan bona com la concertada o la privada. Malgrat discursos interessats i opinions poc fonamentades, si comparem els resultats d’escoles que treballen en barris similars amb poblacions similars els resultats de l’escola pública són tan bons o millors que els de la concertada o privada. En el  soterrat debat que enfronta escola pública amb concertada, les dades en ajuden a veure que l’escola pública i els seus professionals obtenen tants bons resultats com els de les altres escoles, en igualtat de condicions.

Trobaríem molts d’altres casos on les dades obtingudes amb les avaluacions externes poden servir per avaluar polítiques, mesurar resultats pel que fa a segregació, nouvinguts diferències de gènere i impulsar canvis en el sistema educatiu. Com sempre, les dades ens ajudaran a diagnosticar, els canvis en un sentit innovador o conservador ja depenen de qui gestioni el sistema, no de les proves.

Un cas completament diferent és de les avaluacions externes acreditatives tipus “Revàlida” que proposa la LOMCE. Crec que aquesta mena de proves són molt poc justes, no reflecteixen els aprenentatges dels alumnes i contribueixen a crear un model educatiu només enfocat a superar un examen i no a un aprenentatge autèntic. Crec que l’acreditació d’una etapa ha d’estar basada en les decisions que prenen els equips docents dels centres que coneixen molt millor l’alumne i la seva trajectòria.

En resum, crec que aquests proves i les dades que se’n deriven no són perverses per elles mateixes sinó per l’ús que se’n pugui fer. El sistema educatiu està immers en un canvi del model d’avaluació buscant una manera d’avaluar més centrada en l’alumne i en l’aprenentatge. Utilitzades amb prudència les proves de competències poden ser un complement que ajudi en la creació d’un nou sistema d’avaluació que millori l’aprenentatge i proporcioni millors resultats educatius per tothom.

Estem estressant el sistema educatiu ?

El Diari de l'educació m'ha publicat un article, el trobareu a:

Estem estressant el sistema educatiu ?

Quantes hores treballem els docents ?

Arran de la reducció d'hores lectives acordades en els darrers pressupostos de la Generalitat ha  tornat renéixer l'antiga discussió sobre si els professionals de l'educació treballem molt o poc.  La confusió entre hores lectives,  de classe, i hores de treball global és habitual i per a molts ciutadans no està gaire clar a què dediquem el temps. Com sempre en el tema educatiu tothom hi té alguna cosa a dir i sovint ens trobem amb percepcions i opinions més que enfrontades. Mentre alguns ens consideren uns ganduls privilegiats, altres ens veuen com abnegats herois al servei dels ciutadans. No comparteixo cap de les dues visions i, més enllà de tòpics i opinions interessades, trobo a faltar una visió realista amb dades empíriques que ajudin a tenir un perspectiva més acurada de la nostra feina.

Enmig d'aquests pensaments he ensopegat a la xarxa amb un  interessantíssim estudi del govern britànic sobre la càrrega de treball del professorat. L'informe porta per títol  Teacher Workload Survey (Estudi de la càrrega de treball del professorat), està encarregat pel Departament d'Educació del Regne Unit i el realitza un centre de recerca de la Universitat de Warwick. Per tant haurem de pressuposar-li un important grau d'objectivitat. S'ha fet a partir de les respostes a una enquesta realitzada per 3.186 mestres de 218 escoles de tot Anglaterra. L'enquesta s'ha fet pel mètode de preguntar als mestres quantes hores han treballat la setmana anterior i a quines tasques ha dedicat les hores de feina.

Les primeres dades poder ser sorprenents per algú aliè a la nostra professió. Els mestres declaren treballar 54,4 hores setmanals de mitjana. Una mica més en cas de primària 55,5 i menys a secundària 53,5. Els membres d'equips directius per la seva banda, diuen treballar 60 hores setmanals, en aquest cas més els de secundària 62,1 hores, que els de primària 59,8.

Els mestres a temps parcial declaren realitzar un 40% d'aquest treball fora de l'horari lectiu i els mestres de primària amb menys de 6 anys d'experiència manifesten treballar 18,8 hores fora de l'escola. Dues hores més que els seus col·legues més experimentats.

Encara més interessants són les dades que descriuen a quines tasques es dediquen aquestes hores. Les hores lectives o de classe ocupen entre 20,3 i 20,7 a la setmana. No gaire diferents de les assignades a secundària als professors de la pública, però menys dels que hi dediquen aquí els mestres de primària o el professorat de la concertada.

Pel que fa a altres tasques es revelador veure que s'inverteixen entre 8,4 i 8,8 hores a preparar les classes i entre 8 i 8,1 hores a corregir i qualificar exercicis dels alumnes. Cal recordar que estem parlant d'hores setmanals. D'altra banda veiem que es dediquen entre 1,6 i 1,4 hores a l'orientació dels alumnes, 3,8 a la supervisió i la tutoria i entre 1,9 i 1,7 a la relació amb famílies entre d'altres activitats.

L'estudi acaba comentant les actituds i valoracions del professorat sobre aquesta càrrega de treball, amb dades preocupants. Un 93 % dels enquestats considerava que la quantitat de feina era un problema bastant greu i d'entre aquests, un 52% el considerava molt greu. Tres quartes parts del professorat no estaven satisfets amb el nombre d'hores treballades i manifestaven problemes per mantenir un equilibri entre vida professional i vida laboral.

La societat britànica i el seu sistema educatiu són diferents del nostre i no crec que la situació que mostra estudi sigui completament extrapolable. Malgrat tot crec que és una fotografia realista de la nostra professió en una país desenvolupat amb realitats i reptes semblants als nostres. No sé si existeix un estudi semblant al nostre país però no penso que donés resultats gaire diferents. Fer de mestre és una professió que pot comportar una gran quantitat de feina, habilitats molt diverses, reptes complexos i situacions d'alta intensitat emocional. Crec que això és vàlid tant per al nostre país com per al Regne Unit.

Pel que fa a les tasques que realitzem durant les hores de feina veiem que podem trobar situacions semblants a les que vivim a casa nostra. Molta hores dedicades a certes feines i poc espai per altres potser més importants com la tutoria, l'atenció personalitzada i el treball en equip.

El camí cap a la millora en la nostra professió i el sistema educatiu passa en primer lloc per conèixer la realitat i fer-ne una avaluació objectiva. Cal conèixer i valorar la feina que fem com mestres. Encetar una reflexió serena sobre quan, com i a que dediquem les hores de treball és una feina imprescindible per a tots els que vulguin millorar l'educació.