L'iPhone de l'alumne amb beca

 

Conversa informal a la sala de professors. "L'alumne tal té beca menjador però s'ha comprat un iPhone" alguns companys li donen la raó i altres ignorem la conversa. No és el primer cop que ho sento i segurament no serà l'últim, recordo haver sentit comentaris similars en una junta d'avaluació. Hi ha docents que s'indignen per la aparent injustícia d'un sistema que dona ajuts a qui no ho necessita. No comparteixo gens aquesta visió i tindria molts motius per discutir-la però em centraré en un de sol: Com alguns els molestes unes suposades desigualtats anecdòtiques mentre desigualtats estructurals molt més greus segueixen sent invisibles. Posaré un exemple concret amb dades reals, la relació entre classe social i resultats acadèmics. Fa tres cursos vaig analitzar els resultats acadèmics de l'alumnat de 1r d'ESO relacionant-lo amb la seva condició social. Dins el sistema educatiu català els alumnes són classificats com ordinaris, amb necessitats socioeconòmiques o NESE B, amb necessitats educatives especials NESE A. L'alumnat que porta menys de dos anys a Catalunya rep la classificació de nouvinguts. Aquestes dades no són públiques, el fet d'estar a l'equip directiu del centre em permet tenir-hi accés.

Doncs bé, en analitzar els resultats educatius a primer d'ESO i relacionar-los amb la situació social o personal dels alumnes descobrim, cosa que tota la sociologia de l'educació sempre ha sabut, que estan fortament relacionats. En aquest gràfic hi ha un resum dels resultats:

Com podem veure, l'alumnat ordinari té de mitjana 4 matèries qualificades amb Assoliment excel·lent i només una com a No assoliment. L'alumnat NESE B, és a dir de famílies amb situacions socioeconòmiques desafavorides, té de mitjana els resultats oposats: Quatre matèries supeses i només una amb Assoliment excel·lent. Una dada encara més sorprenent i que ens hauria de fer reflexionar és que l'alumnat amb necessitats educatives i l'alumnat nouvingut també rep qualificacions molt pitjors que l'alumnat ordinari. Malgrat disposar de Plans individualitzats que se suposa que els adapten els continguts i els criteris d'avaluació, veiem que les seves notes també són pitjors. Finalment, els resultats dels nois i les noies també són molt diferents, però això no és l'objecte d'aquest article.

També pel que fa a la convivència veiem que els resultats són molt diferents. Ho podem veure en el següent gràfic.

Com veiem en el gràfic, l'alumnat ordinari té una mitjana d'expulsions d'aula gairebé zero, mentre que l'alumnat amb problemes socioeconòmics té 1,5 expulsions de mitjana durant el curs i l'alumnat NEE i Nouvingut també acumula moltes més expulsions. La diferència d'expulsions entre nois i noies també és notable.

En conclusió. El nostre sistema educatiu i el nostre sistema de qualificació segueix premiant els que més tenen i perjudicant els desafavorits. Malgrat  els discursos, les reformes i els canvis normatius hi ha una desigualtat estructural que no aconseguim corregir. Mentre aquesta desigualtat estructural és manté invisible, i sovint es justifica amb discursos meritocràtics, altres suposades desigualtats com la relacionada amb beques menjadors, iPhones i altres aspectes anecdòtics es destacada per els discursos d'alguns docents i opinadors.

Sé que he tractat un tema complex de manera ràpida i simple. i que les desigualtats dins i fora de l'escola necessiten anàlisis més acurats,  reposats i enfocats a millorar el sistema. I accepto que el sistema d'ajuts i beques escolars tampoc pot quedat exempt de crítiques i caldria repensar-lo, però no puc deixar d'indignar-me quan vaig l'enorme preocupació d'alguns per iphones, wambes de marca i altres marcadors d'estatus i amb la seva nula preocupació per desigualtats estructurals i més profundes. Necessitem més professorat preocupat per l'equitat i menys professorat preocupat mòbils i aparences. 

PS: Hi ha un obstacle estructural que fa el professorat es fixi més en el micro que en el macro i és l'enorme bretxa que hi ha entre es que fan docència i els que fan recerca. Si prenguessim mesures per reduir aquest bretxa tal com vaig explicar en aquest article les coses segurament anirien millor.    

Sortides i colònies: un boicot desencertat

El profund malestar docent ha esclatat aquest curs en unes mobilitzacions mai vistes. Les vagues, manifestacions i altres accions reivindicatives han posat de manifest un conflicte greu i que, malgrat els acords signats a la mesa sindical no sembla del tot resolt.

Crec que els docents tenim motius de sobra per protestar i hem suportat massa temps situacions molt complicades. Entenc que aquest malestar i el desig de canviar una situació insostenible porti a fer accions disruptives com tallar carreteres, suspendre classes o boicotejar actes de càrrecs públics. Segurament els mestres hem estat massa temps callats i ara toca alliberar aquesta pressió. El que no entenc ni comparteixo és una mesura com el boicot generalitzat a les sortides i les colònies que perjudica greument altres treballadors en condicions molt més precàries que les nostres. 

Comparteixo el qüestionament de les colònies. Molts docents fan un esforç extra ni remunerat ni reconegut per portar-les a terme. A les colònies a vegades hem de suportar situacions desagradables i fins i tot gestionar alumnat disruptiu que es posava en perill l'activitat o d'altres companys. Aquest esforç rarament té el reconeixement de les famílies tal com vaig escriure fa temps aquí.  

També crec que és cert que l'escola a vegades no té clares les seves prioritats i en alguns casos semblem més agències de viatges dedicades a satisfer els nostres clients que no pas organitzacions centrades en l'aprenentatge. Finalment, també crec que l'escola no ho pot fer tot i que l'excés de sortides, tallers i activitats pot acabar perjudicant les classes i l'aprenentatge i que correm el perill que l'escola es converteixi en un espai que fa moltíssimes coses amb molt poca profunditat. 

Per aquests motius i d'altres sempre he entès que alguns docents no vulguin anar de colònies i que ara el moviment de protesta les qüestioni. El que no comparteixo en absolut és que s'organitzi un boicot generalitzat durant tot un curs escolar. Els treballadors afectats per aquesta mesura són monitors, cuiners, conductors d'autobús, actors i músics, talleristes i monitors de museus i centres culturals, etc. Tot aquest col·lectiu treballa per empreses privades o associacions o directament són autònoms, i les seves condicions laborals estan molt lluny de les dels treballadors públics. Deixar-los sense feina durant un any com a mesura per millorar la nostra situació em sembla injust i insolidari. 

Alguns argumenten que els conductors d'autobús, Renfe o altres col·lectius també afecten els ciutadans quan fan vagues. L'argument és cert, però la seva protesta en concentra en dies concrets o potser com a molt setmanes, però no consisteix en deixar sense feina tot un sector laboral durant un curs sencer. Un boicot com el que s'està plantejant pot comportar el tancament d'empreses i la desaparició de llocs de treball, uns danys que són difícilment revertibles.

Es podria entendre una mesura tan extrema com aquest boicot en cas del tancament d'una fàbrica, d'un ERO o d'acomiadaments massius que posin en perill la subsistència de treballadors i famílies. Costa més d'entendre per part d'un col·lectiu que ha vist millorades les seves remuneracions i condicions laborals, encara que puguem pensar que aquesta millora és insuficient.

També em costa d'entendre que organitzacions sindicals que volen defensar la classe treballadora donin suport a una mesura que perjudica membres d'aquesta classe en una situació més precària. Enmig de l'efervescència de les mobilitzacions i amb la gran popularitat que sembla tenir aquest boicot potser és normal que els sindicats no se'n desmarquessin. Ara que sembla que el conflicte entra en una fase de pausa i reflexió seria bo que es replantegessin aquest suport. Els sindicats han de defensar a tots els treballadors i han de tenir la capacitat de dir coses que el seu públic potencial potser no li agrada sentir. 

Amb això no estic argumentant que ningú tingui l'obligació d'anar de colònies, sinó defensant el dret dels centres i docents que vulguin fer-les a portar-les a terme. D'altra banda, i per ser justos, la meva experiència diu que a secundària la participació dels docents en colònies normalment és baixa i que mai no s'ha obligat ningú a participar-hi. Pel que fa a les sortides culturals, artístiques o científiques, tot i saber que també poden ser complicades, em costa molt d'entendre que algú es pugui negar a participar-hi. Passar una setmana a Roma amb 3r d'ESO pot ser extremadament complicat i cansat, passar una matí al Museu d'Història de Catalunya o al MNAC amb 2n d'ESO crec que forma part de les nostres tasques com a docents i comporta unes dificultats assumibles. 

Defensar la continuïtat de les sortides i les colònies no significa renunciar a reclamar millores en les seves condicions. Cal seguir demanant una millora de la remuneració per participar-hi, una revisió i increment de la protecció jurídica dels docents que hi participen o per exemple reforçar l'autoritat dels centres per no permetre-hi la participació d'alumnes que les puguin espatllar. Una cosa és demanar la seva millora i l'altra és suprimir-les com a mesura de pressió.

El malestar docent que és profund i justificat no ens pot fer sords al malestar d'altres col·lectius. Les xarxes socials, els grups de Telegram i les bombolles comunicatives que generen comporten el risc de tancament en grups socials que no entenguin ni comparteixin les problemàtiques d'altres grups. Crec que mesures com el boicot a les colònies poden ser molt populars entre alguns docents, però no ens ajuden a guanyar aliats i poden generar un important rebuig en altres col·lectius.

La crisi de l'escola és el símptoma d'una crisi social molt més profunda. Crisi de confiança, de relacions i crisi de sentit. En podem sortir reconstruint confiança, lligams i comunitat o podem desembocar en un campi qui pugui on cadascú defensi els seus interessos sense cap horitzó col·lectiu. Les mobilitzacions d'aquest curs han estat extraordinàries i han posat l'escola pública i el bé comú al centre. Hem de continuar lluitant per aconseguir millores per als docents, per a l'escola i per a tota la societat. Mesures com el boicot a les colònies i les sortides crec que no van per aquest camí.

Sense espai per al conflicte i l'aprenentatge?

Una de les primeres coses que aprens com a cap d'estudis o com a gestor d'una escola és que val més prevenir que curar i que molts conflictes i conductes disruptives es poden evitar si mantens els alumnes sempre vigilats. La presència d'un docent actua com a dissuasori i, tot i que no pot garantir la seguretat absoluta, evita almenys els conflictes més greus i les conductes més disruptives.

Això fa que en general tots els centres educatius s'organitzin per evitar que els alumnes no estiguin mai sols. Presència a les entrades i sortides, professors de guàrdia per cobrir absències, guàrdies de pati i de passadís, acompanyants a les sortides. 

Tot això és molt important, evita problemes i contribueix a garantir el benestar dels alumnes, però té una contrapartida: Els alumnes rarament tenen espai per experimentar i resoldre els conflictes per ells mateixos i gairebé sempre els conflictes acaben amb la intervenció d'un adult.

Això s'ajunta amb el fet que la majoria dels alumnes fora de l'escola també passen cada cop més temps sota la vigilància d'adults o responsables. Extraescolars esportives, musicals, idiomes sempre sota la responsabilitat d'un adult que gestiona la convivència. Sempre en espais regulats i controlats. 

Finalment, a diferència d'altres èpoques els grups familiars s'han reduït. Cada cop hi ha menys famílies nombroses, abunden els fills únics i la convivència diària amb avis o altres familiars no és gaire habitual. Molts infants no han de barallar-se pel tall de pollastre més suculent o per qui ha de parar taula. Això fa que no hi hagi espai per al conflicte, i l'espai per la negociació i autoregulació que oferia la família també ha desaparegut.

Crec que tot plegat impedeix que els alumnes visquin els conflictes de manera natural i que desenvolupin les habilitats socials necessàries per afrontar-los. Sovint davant un conflicte menor alguns alumnes reaccionen desproporcionadament i reclamen la intervenció dels adults i això evitat mals majors, però també impedeix l'autoregulació i l'exploració de solucions per part dels alumnes. 

No estic idealitzant els temps en què els nois i noies jugaven sols al carrer sense cap supervisió. Tot i que la situació podia tenir elements positius molt sovint era la llei de la selva amb el domini del més fort i situacions de violència i dolor per a molts dels joves.  

També tinc clar que l'escola es donen situacions de violència i agressions i sovint tenen lloc en els pocs moments en què els alumnes estan sense supervisió. La nostra funció com a docents és garantir el benestar de tots els alumnes i prendre les mesures necessàries perquè aquestes situacions no tinguin lloc. 

No tinc la solució per aquesta situació ni tinc molt clar cap a on hauríem d'anar. Només exposo una situació que m'ha vingut al cap com a cap d'estudis mentre organitzava una festa de l'institut i anava distribuint tot el professorat per no deixar cap espai ni cap alumne sense supervisió. Segurament hauríem d'anar cap a una gestió de la convivència més humana amb espai per la reflexió, la responsabilitat, la reparació i la construcció de relacions. Aquest model de convivència seria ideal, però encara ens falten recursos per dur-lo a terme. Mentre no hi arribem continuarem treballant almenys perquè ningú prengui mal a l'institut.  

  

Si un geni maligne volgués sabotejar les relacions humanes...

Sense bones relacions humanes és molt difícil que cap col·lectiu funcioni. A vegades penso que si un geni maligne volgués inventar una organització social per evitar que es construïssin relacions humanes faria un institut de secundària.

En primer lloc establiria un currículum fragmentat per fer que els alumnes tinguessin 12 o 13 professors i evitaria que cap professor passés més de 2 o 3 hores a la setmana en una classe, alguns fins i tot només 1 hora. Després assignaria a cada professor 150 o més alumnes. Tocaria a 6 minuts a la setmana per parlar amb cada alumne, suposant que el professor no expliqués res a classe i no perdés ni un minut pels passadissos, passant llista o fent fotocòpies.

Fora de l’aula alumnes i professors coincidirien a la sala de guàrdies on les relacions acostumen a ser de conflicte i enfrontament i a les guàrdies de pati on les relacions són més de vigilància i control de col·laboració. Després faria que a les hores de descans els alumnes es reunissin només amb alumnes, a vegades per dir que els professors són pesats i els professors s’ajuntessin a fer el cafè també per comentar com de pesats són els alumnes.

Establiria per conveni que els docents només passessin 24 hores setmanals al centre, la majoria d’hores ocupades per classes reunions i burocràcia. Sense espais de trobada amb l’alumnat. A les colònies uns monitors externs prepararien activitats per tenir els alumnes entretinguts i separats del docents, que tindrien temps lliure per reposar i només vigilarien l’alumnat al menjador a l’hora d’anar a dormir.

D'altra banda, també faria que molts alumnes fossin d’origen migrant i prohibiria per llei que les persones d’aquest origen accedissin a la professió docent, creant una important distància cultural i social entre uns i altres. També faria que la plantilla docent fos tan envellida com fos possible per augmentar la bretxa generacional i obligaria a un terç o més de la plantilla docent a canviar de centre cada curs.

Finalment, canviaria les lleis educatives cada dos per tres per fer que els docents haguessin de dedicar molt de temps a redactar les programacions i tinguessin menys temps per estar amb els alumnes.

I si fos realment pervers crearia uns grups de comunicació virtual on els dos grups convisquessin separats i unes xarxes socials on un algoritme proporcionés a cada grup contingut d'entreteniment simplista que reforcés les idees i prejudicis dels uns sobre els altres.

Òbviament tot això és una caricatura, però també un retrat dels obstacles estructurals que fan que la convivència als centres sovint no sigui fàcil i en alguns sigui terriblement difícil i complicada. Malgrat tots aquests obstacles i gràcies a l’esforç de molts docents, professors i alumnes sovint aconseguim establir relacions positives que beneficien la convivència i ajuden a l'aprenentatge. El que estar clar és que amb una organització diferent de tot plegat tot això podria ser molt més fàcil.

Finalment, amb les estructures actuals o amb unes de diferents, sense més recursos dedicats a l’educació pública no superarem l’enorme repte que l’escola enfronta actualment, tant a nivell de convivència i benestar com pel que fa a l'aprenentatge.  

*Publicat en forma de fil a X el 21 de febrer de 2026

Donant males notícies

Una de les tasques més dures com a cap d'estudis és quan ha de trucar a una família per comunicar-li que el seu fill ha estat responsable d'un conflicte greu i que per tant li tocarà una sanció. En aquestes situacions sovint em trobo amb dues respostes:

La família que no accepta la responsabilitat del seu fill i discuteix la versió del fets que li oferim des de l'escola. Els familiars disculpen l'alumne, discuteixen els fets, busquen altres culpables i a vegades qüestionen els professionals que han intervingut i el centre mateix. La conversa normalment no és gens agradable i malgrat que hi posem tota la bona voluntat i les millors habilitats comunicatives a vegades acaba amb un enfrontament dialèctic o amb moments força desagradables. No és gens senzill reconduir aquestes situacions. Gairebé sempre són moments durs emocionalment que et deixen amb molt mal cos. 

Però d'altra banda crec que és pitjor la situació inversa. Quan truques a una família per donar-li una mala notícia sobre el seu fill o filla i no fa cap esforç per defensar-lo perquè ja no esperen res del seu fill i tenen tan assumit que un desastre que accepten qualsevol cosa negativa que els hi puguis comunicar. Divendres passat vaig tenir una trucada d'aquesta mena i al final de la conversa em vaig trobar destacant aspectes positius de l'alumne davant d'una mare que no deixava de criticar-lo. En penjar el telèfon em vaig quedar amb una sensació de desesperança i abatiment. 

En qualsevol situació educativa de la vida escolar sempre hi ha d'haver-hi esperança. Si els nostres alumnes no perceben una possibilitat que les coses poden anar millor, difícilment se'n sortiran. Crec que va ser Angela Davis crec que va dir que en política l'esperança és una disciplina, en educació també hauria de ser-ho.

La importància de la narrativa docent

Com a docents som poc conscients de la importància i el poder que pot tenir la nostra narrativa a l’hora de condicionar el clima de l’aula. La manera en que nosaltres expliquem als alumnes com funciona l’aula i la valoració que fem del seu comportament i del seu treball condicionen fortament la visió que tenen sobre ells mateixos com a estudiants i com a grup. L’ambient de l’aula també el construïm nosaltres amb la nostra narrativa sobre el que hi passa. 

Si el nostre relat és negatiu i es fixa només en el que no funciona és molt més probable que l’alumnat  es percebi a ell mateix com a mal estudiant o com a una classe que no funciona. Si el nostre relat és més equilibrat pot crear una percepció més positiva que ajudi millorar la motivació i el treball. Seria ingenu pensar que el nostre relat arreglarà tots els problemes acadèmics o de convivència o canviarà els alumnes de manera màgica, però també seria absurd no tenir un compte un element que és fonamental en la creació del clima d’aula i que pot ser de molta ajuda. 

Un dels obstacles que ens trobem a l’hora d’elaborar un relat positiu és la nostra atenció, que tendeix a fixar-se en allò que més destaca, normalment negatiu, i passa per alt conductes més discretes que acostumen a ser positives. A un alumne li cau l’estoig per terra fent un gran terrabastall i ignorem que n’hi ha vint-i-cinc més que treballen correctament, quatre alumnes arriben tard després del pati i no fem cas dels altres vint que han arribat puntuals, una alumna diu una cosa fora de lloc en veu alta i la nostra atenció ignora que la resta del grup participa de forma respectuosa. Fets com aquests passen constantment a l’aula. Si posem el focus en els incidents negatius i els amplifiquem, la vivència de l’alumnat serà més negativa, si els ignorem i destaquem i celebrem les conductes positives és més probable que aquesta vivència sigui positiva. 

Un relat positiu o constructiu sobre el que passa a l’aula no té res a veure amb la permissivitat o la falta d’exigència. Un element central de l’exigència crec que és ser capaç de veure el que l’alumnat ja està fent bé i enmarcar les seves mancances com ensopegades dins un procés de creixement que no és fàcil. 

La feina de convertir-se en estudiant i adquirir les habilitats que ajuden a tenir èxit a l’escola no és ràpida ni senzilla. Si situem els seus errors i problemes com un element natural dins d’aquest procés els ajudarem a viure-les millor. Si en canvi naturalitzem aquests errors com a característiques personals o grupals no els estem fent cap favcor. 

A la majoria d’aules hi ha un 10% d’alumnes complidors i un 10% que tendeix a la disrupció, però la clau és el 80% que es mou segons com bufa el vent i que es pot inclinar cap una banda o l’altra. Una narrativa positiva ajuda a incrementar la motivació i fa que aquesta “classe mitjana” es decanti cap costat adequat.

Passa el mateix a nivell individual. Molts alumnes, especialment a l’adolescència, es debaten entre treballar i participar o llençar la tovallola davant les dificultats. La manera en que nosaltres els fem viure la seva situació pot ajudar a decantar la balança cap una banda o l’altra.  

Finalment, els alumnes entre ells fan pocs comentaris positius sobre l’institut. Són adolescents i les seves valoracions acostumen a ser negatives. Sobre el professor cascarràbies, la professora que explica malament o com de bruts estan els lavabos. Rarament diran que la classe de mates ha sigut fantàstica o que els nous laboratoris són molt xulos. Si nosaltres no els ajudem a veure tot el que hi ha de positiu ells tampoc no ho faran. 

En la pràctica, per elaborar una narrativa positiva podem:

• Posar el focus en allò que funciona

• Descriure i compartir les conductes positives que tenen certs alumnes perquè serveixin de model.

• Felicitar o reconèixer els progressos o millores dels alumnes.

• Presentar els errors com a part d'un procés difícil que sempre té alts i baixos.

• Esforçar-nos en trobar dades positives. Reducció d'incidències, millora de resultats acadèmics, ordre a l’aula, bon ambient, assistència...

• Ignorar certes conductes a l’aula o respondre-hi discretament.

• Acabar o començant les classes agraint, celebrant o destacant les conductes positives. 

• Destacar bones notícies sobre el centre que els alumnes probablement ignoren. Premis, resultats acadèmics, projectes, novetats, millores...

El final del trimestre i la primera avaluació és un moment on la nostra narrativa juga un paper clau. Les valoracions que fem sobre nostre grup classe poden ser un moment molt delicat on podem caure en el catastrofisme i desmoralitzar-nos tots docents i alumnes recreant-nos en tot el que ha sortit malament o fer una valoració més positiva enfocada a millorar i superar els obstacles. Hem fer un esforç per que els missatges que rebin els alumnes siguin constructius i amb intenció de millora. 

En conclusió, una narrativa positiva és important per dos motius:

- És una eina assequible i a disposició de tots els docents que ajuda a millorar el clima d'aula.

- Més important: ajuda a crear una escola on tots els alumnes se senten escoltats, valorats i reben reconeixement d'una manera o altra.

La tasca no és fàcil, però treballar per a que aquest final de trimestre tots els alumnes rebin un missatge positiu que els motivi a tornar és un esforç que val la pena.

Bonus track: Mentre acabo aquest escrit una mare ens envia un correu dient que a través de l'aplicació iEduca no ha rebut ni un sol missatge positiu en tot el trimestre. Tenim també força a millorar en la comunicació amb famílies. Per anar-hi pensant.

Polítiques públiques invisibles ?

La crisi sanitària provocada pel Covid’19 ha posat en primer pla els treballadors de la salut i  la sanitat pública. Un clam ciutadà ha lloat la seva feina i sembla que hi ha un consens social en reforçar les polítiques sanitàries. La percepció social sobre la importància i necessitat d’aquestes polítiques sembla que ha canviat i pot representar un punt d’inflexió en la valoració de les polítiques públiques per part de la ciutadania.

No obstant, aquest fet pot ser només una anècdota en un país que valora i coneix poc els seves propis serveis públics. Moltes de les polítiques públiques que desenvolupen les nostres institucions sovint són molt poc conegudes per la ciutadania, quan no completament invisibles. Crec que això es deu a diversos motius.

En primer lloc, les majories polítiques que han governat el nostres país en general han confiat poc en els serveis i polítiques públiques. Sovint els han atorgat un paper subsidiari, les han infrafinançat i han donat a institucions privades o concertades un paper molt destacat en molts camps. Educació i sanitat en són dos bons exemples.

A part d’aixó, ell pensament neoliberal dominant des dels 80 que, ha calat profundament en la nostra societat, ha tendit a desconfiar d’alló públic i a veure-ho com a ineficient, burocràtic, poc flexible, i fins i tot corrupte; mentre que l’empresa privada ha estat vista com un model d’eficiència, bona gestió i modernitat. Aquesta visió encara persisteix.

Pel que fa als mitjans de comunicació, en general sembla que valorin més la feina de les ONG, els moviments socials o els veïns organitzats que no pas la tasca que realitzen els serveis públics. És més atractiu mostrar els veïns d’un poble netejant un riu que no pas explicar la quantitat de residus que ha evitat un depuradora, o ensenyar la recollida d’aliments dels veïns d’un barri més que no pas explicar la important funció social de les beques menjador d’un Ajuntament. Sembla que preferim els relats heroics, les campanyes en situacions excepcionals i l’èpica més que no pas de la gestió gris o avorrida del dia a dia. Les emocions i els fets excepcionals tenen garantida l’audiència, mentre que les polítiques públiques son poc sexis mediàticament.

Les xarxes socials, amb els seus missatges breus, simplificats i sovint partidistes i confrontadors tampoc no ajuden a tenir una opinió informada sobre el tema. És difícil explicar una política pública en 140 caràcters, i sembla més senzill, criticar-la, mostrar-ne aspectes anecdòtics o problemàtics o directament manipular o mentir sobre el seu funcionament. 

Finalment la política partidista tampoc no beneficia la visibilitat de les polítiques públiques, per dos motius. En primer lloc, l’actualitat està molt més centrada en els partits, la vida dels polítics i el conflicte ideològic, que no pas en les polítiques que es desenvolupen des de les institucions. Un ciutadà mitjanament informat segurament pot recordar molt millor la darrera anècdota o sortida de to d’un polític o algun escàndol de corrupció del seu partit, que no pas les polítiques públiques que ha impulsat ni tenir elements per a valorar si han estat encertades o no. En segon lloc, l’enfrontament partidista fa que els adversaris polítics desqualifiquin completament les polítiques dels rivals, sovint centrant-se en anècdotes o en situacions extremes de mal funcionament. Els grups polítics rarament reconeixen que una part de la gestió política del rival pot haver tingut èxit o tenir elements positius. Això fa que la imatge que la ciutadania té de moltes polítiques públiques sempre sigui molt pitjor del que són en realitat. 

Aquesta ignorància i invisibilitat de les polítiques públiques perjudiquen també la democràcia, una bona democràcia no pot funcionar sense una informació raonablement bona de com es gasten els seus recursos i quins serveis públics generen. Sense aquesta informació, el debat públic es converteix en un seguit de retrets, manipulacions, discussions simbòliques i “guerres culturals” allunyades de la realitat dels ciutadans. Amb el perill que els ciutadans acabin identificant democràcia amb conflicte, insults i corrupció i no amb polítiques públiques que garanteixin drets.

I sobretot, si la visió que tenim de les polítiques i serveis públics fos diferent, segurament seria molt més senzill justificar i defensar el pagament d’impostos. Una societat justa, igualitària i amb un estat del benestar potent necessita molts recursos fiscals i ciutadans disposats a pagar-los. Al nostre país, la gran majoria de ciutadans veu els impostos com una càrrega injustificada i considera que paga molt més del que rep. Si els ciutadans coneguessim millor els serveis i polítiques públiques de les que gaudim i el seu cost, segurament aquesta situació seria diferent.

Els serveis públics i l’estat del benestar del nostre país tenen limitacions i estan lluny d’on haurien de ser per  garantir els drets de tota la població. Però també tenen molts aspectes positius i n’hauriem d’estar orgullosos com a ciutadans. Hauríem de viure-ho com un patrimoni col·lectiu que hem creat entre tots: els ciutadans amb els seus impostos, els treballadors amb el seu esforç i les institucions amb la seva gestió. Perquè no sentim com un gran èxit col·lectiu la xarxa de metro, que transporta milions de ciutadans a un preu més que raonable i amb un percentatge d’estacions adaptades que la majoria de ciutats envegen? Perquè no ens enorgullim d’una xarxa de biblioteques modernes, properes còmodes i amb una oferta de préstec que no te l’acabes ni en un anys sabàtic? Només per posar dos exemples que la majoria pot compartir.

Les polítiques públiques en habitatge, salut, educació i d’altres àmbits potser són avorrides o tenen poca èpica, però ajuden a garantir drets i ens proporcionen benestar. A tots ens agraden els relats amb herois i emocions, però els països que funcionen bé ho fan gràcies a persones normals que fan feines normals amb un finançament raonable. La crisi del Covid’19 és una amenaça enorme per al nostre benestar i la nostra salut, també una oportunitat per fer canvis que ens facin millorar com a societat. Un més gran coneixement i valoració dels nostres serveis i polítiques públiques crec que és imprescindible. No avançarem ni ens en sortirem si no coneixem i valorem adequadament el ja estem fent bé com a societat.

Aquest article es va publicar originalment a la revista Educacció de CCOO