Una de les primeres coses que aprens com a cap d'estudis o com a gestor d'una escola és que val més prevenir que curar i que molts conflictes i conductes disruptives es poden evitar si mantens els alumnes sempre vigilats. La presència d'un docent actua com a dissuasori i, tot i que no pot garantir la seguretat absoluta, evita almenys els conflictes més greus i les conductes més disruptives.
Això fa que en general tots els centres educatius s'organitzin per evitar que els alumnes no estiguin mai sols. Presència a les entrades i sortides, professors de guàrdia per cobrir absències, guàrdies de pati i de passadís, acompanyants a les sortides.
Tot això és molt important, evita problemes i contribueix a garantir el benestar dels alumnes, però té una contrapartida: Els alumnes rarament tenen espai per experimentar i resoldre els conflictes per ells mateixos i gairebé sempre els conflictes acaben amb la intervenció d'un adult.
Això s'ajunta amb el fet que la majoria dels alumnes fora de l'escola també passen cada cop més temps sota la vigilància d'adults o responsables. Extraescolars esportives, musicals, idiomes sempre sota la responsabilitat d'un adult que gestiona la convivència. Sempre en espais regulats i controlats.
Finalment, a diferència d'altres èpoques els grups familiars s'han reduït. Cada cop hi ha menys famílies nombroses, abunden els fills únics i la convivència diària amb avis o altres familiars no és gaire habitual. Molts infants no han de barallar-se pel tall de pollastre més suculent o per qui ha de parar taula. Això fa que no hi hagi espai per al conflicte, i l'espai per la negociació i autoregulació que oferia la família també ha desaparegut.
Crec que tot plegat impedeix que els alumnes visquin els conflictes de manera natural i que desenvolupin les habilitats socials necessàries per afrontar-los. Sovint davant un conflicte menor alguns alumnes reaccionen desproporcionadament i reclamen la intervenció dels adults i això evitat mals majors, però també impedeix l'autoregulació i l'exploració de solucions per part dels alumnes.
No estic idealitzant els temps en què els nois i noies jugaven sols al carrer sense cap supervisió. Tot i que la situació podia tenir elements positius molt sovint era la llei de la selva amb el domini del més fort i situacions de violència i dolor per a molts dels joves.
També tinc clar que l'escola es donen situacions de violència i agressions i sovint tenen lloc en els pocs moments en què els alumnes estan sense supervisió. La nostra funció com a docents és garantir el benestar de tots els alumnes i prendre les mesures necessàries perquè aquestes situacions no tinguin lloc.
No tinc la solució per aquesta situació ni tinc molt clar cap a on hauríem d'anar. Només exposo una situació que m'ha vingut al cap com a cap d'estudis mentre organitzava una festa de l'institut i anava distribuint tot el professorat per no deixar cap espai ni cap alumne sense supervisió. Segurament hauríem d'anar cap a una gestió de la convivència més humana amb espai per la reflexió, la responsabilitat, la reparació i la construcció de relacions. Aquest model de convivència seria ideal, però encara ens falten recursos per dur-lo a terme. Mentre no hi arribem continuarem treballant almenys perquè ningú prengui mal a l'institut.
