Una de les tasques més dures com a cap d'estudis és quan ha de trucar a una família per comunicar-li que el seu fill ha estat responsable d'un conflicte greu i que per tant li tocarà una sanció. En aquestes situacions sovint em trobo amb dues respostes:
La família que no accepta la responsabilitat del seu fill i discuteix la versió del fets que li oferim des de l'escola. Els familiars disculpen l'alumne, discuteixen els fets, busquen altres culpables i a vegades qüestionen els professionals que han intervingut i el centre mateix. La conversa normalment no és gens agradable i malgrat que hi posem tota la bona voluntat i les millors habilitats comunicatives a vegades acaba amb un enfrontament dialèctic o amb moments força desagradables. No és gens senzill reconduir aquestes situacions. Gairebé sempre són moments durs emocionalment que et deixen amb molt mal cos.
Però d'altra banda crec que és pitjor la situació inversa. Quan truques a una família per donar-li una mala notícia sobre el seu fill o filla i no fa cap esforç per defensar-lo perquè ja no esperen res del seu fill i tenen tan assumit que un desastre que accepten qualsevol cosa negativa que els hi puguis comunicar. Divendres passat vaig tenir una trucada d'aquesta mena i al final de la conversa em vaig trobar destacant aspectes positius de l'alumne davant d'una mare que no deixava de criticar-lo. En penjar el telèfon em vaig quedar amb una sensació de desesperança i abatiment.
En qualsevol situació educativa de la vida escolar sempre hi ha d'haver-hi esperança. Si els nostres alumnes no perceben una possibilitat que les coses poden anar millor, difícilment se'n sortiran. Crec que va ser Angela Davis crec que va dir que en política l'esperança és una disciplina, en educació també hauria de ser-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada