Desigualtat i educació a Barcelona

Ahir dijous magnífic acte sobre Desigualtat i educació a Barcelona organitzat per ICV-EUiA a l'INS Broggi amb Xavier Riu, mestre, Anna Sanz, de la FAPAC i coordinadora d'AMPAS de Gràcia i Xavier Bonal professor de Sociologia i autor de l'informe Agenda de la política educativa a Catalunya que sembla que tant ha molestat a la Consellera  en defensar que les retallades no són tant inevitables com ens venen sinó que tenen una vessant clarament ideològica. Les dades del professor Bonal no són cap novetat però el fet d'escoltar-les amb atenció i d'anar seguint xifres i arguments fa que augmenti la indignació.

Podria explicar moltes coses  del  que s'hi va dir, però prefereixo il·lustrar-ho amb un exemple viscut en primera persona: No fa gaire vaig acompanyar el meu fill a jugar a futbol amb el seu equip a una escola de Pedralbes, sortint del centre educatiu on treballo a Torre Baró. En poques hores vaig passar d'un dels barris amb el nivell de renda més baix fins al barri de renda més alta. Passar de punta a punta de l'escala social en qüestió d'hores em va deixar una mica en estat de xoc.

En arribar el primer que ens va sorprendre va ser trobar un guàrdia de seguretat amb armilla groga dirigint el trànsit, hi havia tal quantitat de cotxes recollint i deixant canalla que calia algú per posar-hi ordre. Un cop dins ens sorprenen els jardins ben cuidats, els diversos edificis per a cada etapa, espai i més espai.. preguntem pel camp de futbol i ens diuen "Més amunt, més amunt..." anem passant pistes de bàsquet i de futbol que sembla que no s'acabaran mai. Al final trobem la pista de futbol sala. Enmig d'un bosc de pins hi ha un edifici amb una piscina coberta i sobre la piscina la pista de futbol. Ens hi enfilem per una escala i trobem un espai ampli, ben cuidat, amb xarxes i il·luminació, i gespa artificial ! Els pares i mares que hem vingut des de la nostra discreta escola pública de l'Eixample amb una sola pista no ens ho podem creure. Discutim si l'escola serà concertada o no i ens quedem amb el dubte. No pot ser que tota aquesta opulència es pagui amb diner públic.



En arribar a casa a la nit busco l'escola al google i, com era d'esperar, és  concertada. Navegar per la web mirant instal·lacions i espais fins arribar a la pista de futbol on hem jugat i hem trobo una altra sorpresa: a les fotos la pista no té gespa artificial. Per tant sembla que això és un fet recent. Mentre escoles, famílies i docents de la pública s'han hagut d'estrènyer el cinturó i renunciar a coses bàsiques degut a les retallades, a alguns centres els sobraven diners fins i tot per posar gespa artificial !

No vull fer una crítica aquí de tota l'escola concertada, de les famílies que hi porten els seus fill o dels professionals que hi treballen. Tampoc faré una defensa a ultrança de l'ensenyament públic com un sistema sense defectes. El que vull criticar de manera contundent és el sistema en conjunt. Algú creu que els infants escolaritzats en centres com els que he esmentat gaudeixen d'una igualtat real  d'oportunitats? El sistema educatiu català i especialment el de Barcelona ciutat, ajuda a compensar les desigualtats o tendeix a perpetuar-les? Lamentablement crec que la resposta és clara.

Deures i ajut familiar

No és cap secret que el factor familiar és clau en l'èxit escolar. Tenir una família que animi i ajudi l'estudiant contribuirà a millorar els seus resultats acadèmics.  El que era per mi desconegut és l'enorme quantitat d'ajut que algunes famílies podem arribar a donar als nostres fills i filles i el greuge comparatiu que això pot significar. Com sempre, no coneixem de debò una realitat fins que no l'experimentem en primera persona.

Tot just encetat l'institut m'he sorprès a mi mateix ajudant el meu fill a fer deures de català i anant a buscar el llibre verbs Xuriguera, m'he sorprès explicant-li problemes de matemàtiques o ajudant-lo a entendre esquemes de naturals, posant-li exercicis d'anglès, ajudant-lo a fer el projecte de tecnologia, explicant-li com s'ha d'estudiar per un examen i moltes d'altres 

coses.Tot això no deu ser nou per a moltes famílies, però per a nosaltres que hem tingut la sort d'haver fet la primària en una escola innovadora, sense exàmens ni llibres de text i amb pocs deures tradicionals, ha estat tot un descobriment. 

M'ha sorprès també la quantitat d'ajut que altres pares, amics i amigues nostres, donen als seus fills que han començat primer d'ESO. Pares amb formació universitària que ajuden a fer deures de mates, socials, català. Pares i mares amb que han estat investigadors en universitats estrangeres que es reparteixen les tardes per ajudar a fer els deures del seu fill. Mares assistents socials que ajuden la filla a fer el Treball de Recerca sobre l'Alzheimer. Mares que parlen en anglès als fills a l'hora de sopar per practicar el present simple. Pares que acaben de fer el treball de Tecno mentre la filla és al cau. Mares enginyeres que expliquen al fill com fer servir els rotrings, l'escaire i el cartabó. Pares i mares estressats per la feinada de fer de coach dels seus cadells de primer d'ESO i que comentem al parc amb ironia "Hem tret bones notes"

Mentrestant el dia a dia del centre de secundària on treballo no té res a veure amb tot això. Entre les famílies dels meus alumnes hi ha poquíssims pares i mares amb formació universitària, la majoria tenen estudis primaris o secundaris, alguns han estat poc o gens escolaritzats i uns quants són literalment analfabets. També n'hi ha que desconeixen completament les dues llengües oficials de Catalunya. Per no parlar de les famílies on hi falta algun dels progenitors, normalment el pare, i la mare sola s'ha d'encarregar de tota la feina de dins i fora de casa. Es pot comprendre que la quantitat i qualitat de l'ajut que reben aquests alumnes, si es que en reben algun, està a anys llum del que hem comentat abans. Quin ajut poden donar en els deures de català uns pares paquistanesos? Quantes famílies tenen el Xuriguera a casa?

Viure aquesta esquizofrènia educativa em provoca un enorme sensació d'injustícia, gairebé ràbia. És com contemplar una cursa on alguns disposen de cotxe, d'altres van en bicicleta i alguns van a peu. Mentrestant alguns experts i opinadors encara es dediquen a pontificar sobre els resultats educatius de certs tipus d'alumnes i centres i a parlar de la cultura de l'esforç, sovint culpabilitzant directament l'alumnat de la seva situació.  

Que uns pares vulguin ajudar el seu fill no té res de dolent, evidentment. El problema és quan aquest suport es dóna per descomptat. El sistema ja hi compta, i algú que no disposi d'aquest ajut ho té més que difícil per sortir-se'n. Se suposa que el nostre sistema educatiu ja té en compte l'atenció a la diversitat i intenta adaptar-se a la realitat de cada alumne però això està lluny de ser veritat. El problema és si l'escola ofereix un mínim d'igualtat d'oportunitats o per contra és un sistema que dóna més a qui més té? Mai he cregut que existís la completa igualtat d'oportunitats, però des que sóc pare d'un alumne de 1r d'ESO la meva concepció de la justícia del sistema ha baixat diversos graons. 

Seria injust dir que els sistema no fa res per compensar aquesta situació. Hi ha programes de reforç, suport extraescolar i diverses iniciatives que intenten ajudar l'alumnat en situació més desafavorida, però no deixen ser pedaços que ni de lluny s'acosten al suport que reben els alumnes més privilegiats. La situació de partida a l'inici de la cursa escolar és molt desigual i crec que es va agreujant a mesura que s'avança en el sistema.  

Els professors i professores hauríem de tenir molt en compte aquesta situació i plantejar-nos preguntes com: Quan posem deures, tenim en compte aquestes diferències i aquests greuges? Planifiquem les feines per a que es puguin fer sense ajut extern? Donem eines als nostres alumnes per que puguin trobar ells mateixos l'ajut o simplement els posem la feina i prou? Quan ens lliuren la feina, valorem l'esforç que han fet o valorem només el resultat? Tenim en compte que algunes feines poden estar fetes amb molt d'ajut, copiades o en alguns casos fetes literalment pels pares? Posem feines de diferents nivell de dificultat? Contemplem la possibilitat de no posar deures?

És evident que l'escola no pot canviar la situació familiar i social de l'alumnat, però si que pot ser-ne conscient i intentar dissenyar activitats més justes i que contribueixin a donar oportunitats a tots els estudiants, no només als que tenen un cert tipus d'ajut. 

PD: Quan estava donant els últims retocs a aquest escrit m'assec al metro al costat d'una estudiant universitària que parla pel mòbil. Està parlant amb la seva mare i li demana: "Mare, oi que t'avorreixes a la feina? És que he de fer un treball d'un llibre per la uni i he pensat que me'l podries fer tu. Si ? Ai gràcies mami. Sí, ja el llogaré a la biblioteca i te'l porto a casa. Fantàstic, petons..."

Ja hi som !

Després de 17 anys treballant com a professor de secundària finalment ha arribat l'esperat i temut moment. Ja tinc un fill a l'ESO ! A partir d'ara el meu cap i el meu cos viuran encara més submergits en aquesta apassionant etapa educativa. Com diu el títol del bloc, seré a les dues bandes del matx. Per tal de compartir i no desaprofitar el poc o molt que aprengui gràcies a aquesta privilegiada posició m'animo a encetar un bloc. La meva intenció és escriure almenys un cop al mes. Intentaré posar ordre a algunes idees que fa temps que em ronden pel cap i, amb l'ajut del meu fill, veure les coses des d'una perspectiva nova. Espero no fer-me gaire pesat i aportar alguna cosa que ajudi a construir una escola millor.