Com ha canviat tot !

Arribo a casa divendres a la tarda i el meu fill de 3r d'ESO està treballant en un projecte amb tres companys de classe. Dues noies i un noi. Han de fer un presentació online sobre l'embaràs. Seuen al sofà amb un ordinador i una tablet a la falda. Els mòbils també a la mà o al costat i els van consultant de tant en tant, no sembla que sigui per a res relacionat amb ell projecte.

Tenen el disseny de la presentació bastant avançat i la veritat és que fa goig. El tema estètic i comunicatiu el dominen. Els continguts ja són una altra cosa. Han de descriure tot el procés de l'embaràs i no s'acaben de posar d'acord en algunes qüestions. Coneixen de manera bàsica el funcionament del sistema reproductor i dominen el vocabulari però algunes coses no les tenen clares o no les saben explicar bé. Busquen informació a internet sense gaire criteri i van a parar a pàgines de qualitat i contingut molt diverses. Webs comercial, pàgines per a mares preocupades, Viquipèdia, clíniques i organitzacions de salut de diferents llocs del món.

Malgrat tot van avançant i incorporant informació. Suggereixo que consultin l'enciclopèdia catalana que reposa al prestatge a un pam de distància però la meva proposta no és ni tan sols rebutjada. Comenten coses que han après a classe i les relacionen amb la informació que han trobat a la web. Em pregunten algunes coses i els ajudo tant bé com puc pensant que el que jo sé ho he après quan he estat pare i no a l'escola. Discuteixen sobre el sistema reproductor femení i sobre, ovaris, òvuls i la fecundació. Les noies acaben parlant sobre la regla, la diferent durada dels seus períodes i com els afecta amb una naturalitat que em sorprèn. Els nois hi intervenen també sense cap vergonya. Malgrat un cert aire caòtic la feina avança i la presentació es va completant.

Proposen incloure un vídeo sobre el part i decideixen buscar-lo a youtube. Hi troben vídeos de tota mena que els hi provoquen també reaccions molt diverses. Riure, fàstic,  curiositat, rebuig... m'assec amb ells a mirar-los i em quedo bocabadat del que algunes persones poden arribar a penjar a internet. Alguns vídeos són realment còmics per la cara dels participants, per l'accent o l'idioma, per la forma de rodar-los.. acabem tots rient però la cosa no m'acaba de convèncer. Crec que l'embaràs i el part són moments meravellosos i em sap greu que acabin provocant aquestes reaccions. Els explico això i els dic que deixin el vídeos i em fan cas immediatament. Segueixen treballant una estona i després abandonen la presentació per fer uns altres deures que tenen per dilluns. De cop ho abandonen  tot per marxar de casa i reunir-se amb una amics.

Em quedo sol rumiant com ha canviat tot...

Com costa escoltar !

Arriba el febrer i amb ell el moment que els alumnes de segon de batxillerat presenten el treball de recerca. Un treball d'investigació sobre un tema que han triat ells i que han elaborat durant dos cursos. Uns quants professors formem el tribunal i escoltem les presentacions que han preparat. Són molts i el procés s'allarga durant tot el matí.

En acabar en Jaume, company de català em diu "Com costa escoltar !" Al principi no entenc el seu comentari. Després insisteix. "I és el que demanem que facin ells cada dia." Sí, realment es fa llarg estar tot un matí assegut escoltant. L'atenció es cansa i la temptació de desconnectar és forta. I això que tos els alumnes han fet servir presentacions interactives,  amb imatges, vídeos o música en molts casos. Sovint els professors ens limitem a un tros de guix i una trista pissarra i encara molts ens escolten estoicament ! Malgrat que ho intentem, ens costa posar-nos al lloc dels nostres alumnes, i crec que la nostra pràctica milloraria si ho féssim més sovint.

D'altra banda també és interessant veure l'alumne en un rol diferent de l'habitual. Massa vegades veiem els alumnes només a través de les ulleres de la nostra matèria. És bon o mal alumne ? Fa els deures ? Escolta ? Se sap el Present Simple ? Aquí ell ha decidit el tema, ha elaborat la presentació, marca el ritme i la forma, parla d'ell mateix i de les coses que li interessen, sovint molt personals. Em sorprenc descobrint aspectes importants d'alumnes que fa anys que conec. Hauríem d'esforçar-nos més a crear espais on els alumnes fossin els protagonistes.

I finalment el privilegi que representa treballar en una escola de les que anomenen "d'alta complexitat". En un sol matí hem escoltat xerrades d'alumnes de 6 o 7 països diferents sobre temes i situacions molt diverses. Una noia d'origen marroquí i aspecte absolutament modern i occidental ens ha parlat de models de família i ha acabat fent una crítica duríssima del divorci ( la qual cosa em fa pensar que ens hauríem de fixar menys en els vels i més en les idees). Un noi amb família a El Salvador ens ha parlat de les Mares o bandes de carrer del seu país i de l'experiència del seu cosí que les ha viscut de prop. Un noi discret i treballador que va arribar de Bolívia fa 3 anys ens ha fet una magnífica exposició sobre l'extinció de les espècies, hem vist també treballs sobre Homofòbia, Contaminació, El cervell i la Música, l'esquizofrènia o l'educació infantil, tots amb aspectes o punts de vista interessants i molt allunyats de la meva homogènia realitat de classe mitjana catalana. Sovint només presentem la diversitat com un problema, per mi és una riquesa que tinc la sort de viure de prop cada dia. Hauríem d'aprendre a aprofitar-la més a l'escola incorporant les experiències dels nostres alumnes a les nostres matèries i les nostres pràctiques.

 



Continguts versus innovació ?

Arribo a casa i em trobo el meu fill barallant-se amb uns problemes de Tecnologia. Va bastant desorientat i no se'n surt. Ens asseiem a ajudar-lo i comprovem que ha treballat poc el tema a classe i ara ha de fer molts exercicis a casa sense haver entès la teoria.  Sense entrar a jutjar la feina del professor, em sembla que aquest és un problema habitual. Treballem a l'aula conceptes nous, els practiquem una estona i passem al següent tema sense haver aprofundit gaire. Crec que aquest és precisament un dels problemes del nostre sistema educatiu. Fem massa coses i massa superficialment.

Alguns crítics de la renovació pedagògica acusen els innovadors d'abandonar els continguts i dedicar el temps a tallers, projectes i activitats lúdiques sense cap profunditat. La caricatura diu que l'escola tradicional és rigorosa i treballa a fons els continguts mentre que les escoles innovadores dediquen el temps a  coses com el treball per projectes sense relació amb cap disciplina. Jo crec que, paradoxalment, és el contrari. És l'escola tradicional la que amb la seva acumulació de continguts i els seus temaris impossibles fa un tractament superficial de moltes coses i no garanteix gaires aprenentatges. Qualsevol professor que hagi intentat fer bé la seva feina i ensenyar als seus alumnes de veritat un tema sap que necessita moltes més hores de les que l'horari i el currículum li donen.

Anem com a exemple concret el tema que ens ocupa. Tecnologia de 3r d'ESO. El meu fill fa problemes del llibre de text sobre màquines simples. Capítol 2 de la Unitat 2 que porta per títol Màquines i mecanismes. Els problemes són sobre plans inclinats, forces, pesos, cargols, cargols d'Arquímedes, rosques... Em miro el llibre i veig que han treballat conceptes com treball, energia, màquina, màquines simples i complexes, màquines motrius, estructures, motors, mecanismes, la palanca, la llei de la palanca, palanques de 1r, 2n i 3r grau, avantatge mecànic, resistència, politja, polispast, pla inclinat, cargols, rosques, pas de rosca i falca. Tot això sense acabar la unitat, que té un capítol 3 sobre Mecanismes també prou llarg i ple de conceptes interessants. Tots aquestes conceptes i continguts s'han de desenvolupar durant només dues hores a la setmana.

Per aprendre i assimilar tots aquest conceptes caldria dedicar molt de temps a experimentar, recollir dades, observar, calcular, reproduir... No seria fantàstic poder fabricar un d'aquests mecanismes ? No entendrien millor tot això si ho poguessin experimentar-ho ? El llibre de text, sàviament, proposa fer una activitat d'avaluació inicial, mirar vídeos d'una pàgina de tecnologia, fer un debat, mirar un capítol del programa Què, qui com de TV3, investigar i dissenyar un mecanisme per resoldre un problema, analitzar i calcular, fer un llistat de dispositius o sistemes que utilitzen mecanismes per funcionar exposant la qualitat d'aquestes sistemes i valorant si es poden millorar, per fer això cal comparar, raonar, utilitzar el pensament crític, dialogar... La veritat a mi tot això em sona a escola innovadora, crec que si el professor vol fer tot el que li diu el llibre de text el que haurà de fer és un projecte sobre màquines i mecanismes !

No dic que tota l'escola tradicional sigui dolenta i que totes les escoles innovadores ho facin tot bé. El que vull subratllar és que el nostres sistema educatiu té problemes greus i alguns, com el que he esmentat, són estructurals. Aquestes problemes no tenen solucions senzilles. Alguns centres estan fent esforços per afrontar aquesta situació i garantir aprenentatges més profunds, competencials i útils als seu alumnes. Caricaturitzar aquestes escoles i les seves pràctiques no ajuden a avançar en educació. Escoltar, investigar i entrar en diàleg amb elles ens pot ajudar a afrontar problemes que tots patim i crear una escola millor.

P.S. Queda per un altre dia el tema de la relació entre superficialitat i desigualtat. Tinc la percepció, sense dades empíriques, que l'alumnat amb més capacitat sobreviu millor en aquest sistema superficial i sobrecarregat, encara no aprengui gran cosa, mentre que l'alumnat més desafavorit hi naufraga completament. Un motiu més per a seguir buscant un sistema educatiu diferent.

A casa d'una tiger family

Passem uns dies a Paris gràcies a un intercanvi de cases amb una família d'aquesta ciutat. Durant una setmana vivim a casa seva i som espectadors privilegiats de molts aspectes de la seva vida. No cal fer gaire esforç per veure que són una família molt preocupada per l'educació dels seus fills. Les habitacions són plenes de mapes d'Europa, Amèrica i mapamundis. Un pòster amb les banderes de tots els països del món i les seves capitals presideix el menjador acompanyat de 4 gruixuts diccionaris de francès i anglès.( El pare és irlandès i la mare francesa i parlen amb els nens en ambdós idiomes.)

Les taules de multiplicar a la paret. Centenar de contes, llibres i còmics en francès i anglès. No tenen televisió i un ordinador situat en una taula al menjador fa les seves funcions amb l'ajut d'una llarga col·lecció de DVD de temàtica normalment educativa. Una enorme prestatgeria vessa de jocs de construcció, titelles, animals de granja i jocs de taula per a les edats més diverses. (N'hem fet servir alguns amb els nostres fills, avantatges de l'intercanvi de cases). Cada nen disposa d'un petit reproductor de CD, diversos CD de música i alguns audiollibres. Alguns llibres, CD i DVD de la Biblioteca del barri esperen en un prestatge a l'entrada el moment de ser retornats.

Els horaris dels nens penjats a la porta de sortida inclouen la pràctica d'un instrument, piscina i catequesi. Els pares semblen de classe mitjana, el pis és petit i viuen en un barri de classe treballadora. El paisatge el completen diverses prestatgeries amb incomptables llibres d'adults. En anglès i francès i la majoria clàssics. També d'història, art, arquitectura, geografia. No hi ha dubte que la família té molt clara l'educació que vol donar als seus fills i que no estalvia mitjans per aconseguir-ho.

La informació és incompleta ja que no sabem com és l'acció educativa que els pares exerceixen sobre els fills. És una invitació a l'aprenentatge i al plaer que el saber i la lectura proporcionen o una obligació que cal complir per obtenir recompenses acadèmiques o laborals en el futur ? I com hi viuen els fills: Hi participen de bon grat i progressen o s'hi rebel·len fastiguejats?

Em fa pensar en les Tiger Mothers que va descriure Amy Chua en el seu llibre Battle Hymn of the Tiger Mother no fa gaires anys. Mares d'origen asiàtic que dedicaven enormes esforços a l'educació dels seus fills amb nivells altíssims d'exigència i els resultats positius i negatius que això produïa.

Veure de prop l'espai on viu el que sembla una "Tiger Family" fa reflexionar. Algunes coses de les que veig m'agraden mentre que d'altres no tant. Com a pare em plantejo algunes de les coses que hem fet o intentat fer amb els nostres fills. Si hem estat massa exigents o massa poc. Ens hi reconec en algunes coses (limitació de la TV, potenciació de la lectura...) però no en d'altres que trobo exagerades. Com a mestre acostumat a tractar amb alumnes amb famílies gairebé inexistents no puc deixar d'al·lucinar veient realitats tant diferents i imaginar-me com seria tenir alumnes d'aquests a classe.

Una cosa sembla clara: Hi ha un tipus de famílies, crec que minoritari, que valora molt l'educació dels seus fills i hi dedica uns esforços enormes que fins hi tot podríem trobar desmesurats. Les desigualtats que això pugui crear en els resultats dels diferents alumnes semblen difícilment compensables des del sistema educatiu.

Una orella ! ( reunió de famílies, segona part.)

Arribo de pressa i corrents a la reunió de famílies de sisè amb el cap a mil llocs menys a on hauria d'estar. Pensant en la feina, en una reunió posterior i en el que he de comprar abans d'arribar a casa si volem tenir un sopar decent. Gens de curiositat per una reunió que he viscut ja molts cops. Abans d'entrar però un petit cop de puny emocional m'obliga a centrar-me i parar atenció al que realment importa.

Penjats a la paret hi ha uns fulls amb fotografies de tot d'orelles i les mestres ens diuen que hem de reconèixer la del nostre fill o filla. Busco infructuosament entre d'altres pares i mares i faig una mica de trampa obrint els paperets a veure si reconec la lletra de la meva filla. Finalment me'n surto i trobo el paper que em correspon. A dins hi ha un missatge de la nostra  filla que aprofita ara que estem escoltant per explicar-nos tres coses que li agraden de nosaltres la seva mare i el seu pare. El llegeixo amb emoció i m'esforço per respondre explicant-li tres coses que ens agraden d'ella buscant un to sincer però ni massa transcendent ni massa insubstancial.

No gaire segur d'haver-ho aconseguit, entro finalment a l'aula per la reunió. El missatge i la imatge de la orella m'han transformat i gairebé em sento culpable dels meus pensaments anteriors. Sec entre d'altres pares, amb ganes i curiositat, ara sí, de saber què farà la meva filla en aquest darrer curs a l'escola on tantes emocions ha viscut i on tantes coses ha après. Mentalment felicito l'escola o el mestre que va idear l'activitat. Un cop més, penso, l'heu encertat. Que comenci la reunió !

Ricky Nelson i altres obstacles

Sabeu qui és Ricky Nelson ? La veritat, jo tampoc. Em sonava vagament d'un cantant americà però

segurament el confonia amb el cantant de country Willie Nelson. A l'examen que els hi he posat avui als meus pobres alumnes de 2n d'ESO ( i que he tret del CD que ens ofereix l'editorial sense modificar-lo, mea culpa) hi apareixien Rickie Nelson, Bruce Springsteen i la ciutat de Birmingham. Un persona que conegués aquestes persones o llocs ho tenia relativament fàcil per respondre les preguntes en anglès de l'examen però algú sense aquests referents culturals ho tenia més aviat difícil. Només és un exemple més dels obstacles culturals que cert tipus d'alumnes han de superar independentment del seu nivell acadèmic. Sovint alguns alumnes tenen els conceptes i habilitats lligats a la matèria que han fet a classe però fracassen quan s'enfronten a proves o avaluacions que comporten certs coneixements d'actualitat o cultura general que hom suposa que tothom té però que a l'hora de la veritat són patrimoni només d'un cert grup social. Situacions d'aquests tipus es donen el les proves de competències bàsiques, avaluacions diagnòstiques o la mateixa selectivitat.
Per tant, si realment volem treballar de manera inclusiva hem de mirar bé quina mena de proves fem i quins coneixements pressuposem. Cosa que, en aquest cas, jo no he fet. A l'hora de corregir, però he intentat compensar-ho i no tenir gaire en compte els errors lligats aquestes preguntes. Fins hi tot li he comptat com a correcte l'alumne que ha dit que Bruce Springsteen era "his favourite actress".

Reunió de famílies

Amb tres fills en edat escolar  i treballant com a professor de secundària, a l'inici de curs la meva vida és una reunió de pares ininterrompuda. Algunes reflexions ràpides sobre una activitat molt important i que potser a vegades no preparem ni fem prou bé.

1- La reunió de famílies d'inici de curs és un moment privilegiat, els pares i mares encara estem frescos, il·lusionats i receptius i per tant cal aprofitar-ho. A secundària potser és l'únic moment en que algunes famílies visitaran l'institut. Cal pensar bé què direm i com ho direm.

2- Cal donar informació, però també il·lusió. Hi ha informacions burocràtiques i organitzatives inevitables, (horaris, documents, quotes, justificació d'absències, menjador...) però no pot ser que aquests temes monopolitzin la reunió.

3- Cal explicar a les famílies què aprendran els seus fills, quines visites faran, quins experiments realitzaran, quines temes treballaran a tutoria, etc. Som una centre educatiu i crec fermament que hem de parlar de temes acadèmics encara que sovint sembla que tot ens empeny a parlar de qualsevol altra cosa abans que d'allò que és la nostra essència.

4- Si el nostre projecte educatiu té aspectes singulars hem d'aprofitar per explicar-los ja que moltes vegades les famílies tenen concepcions molt tradicionals de l'educació i no entenen o comparteixen segons quines pràctiques i metodologies.

5- Hem d'explicar també les virtuts i els èxits del centre. Les males notícies i els aspectes negatius, reals o ficticis, ja s'expliquen sols i sovint els coneix tothom. Els encerts i aspectes positius costa molt que surtin de les quatre parets del centre. Als professionals de l'educació això ens costa i sembla que explicar el que fem bé sigui fer màrqueting o vendre un producte. Sense mentir ni exagerar, però cal estar orgullosos de la nostra feina i fer-nos valdre. Això és especialment vàlid per als centres estigmatitzats i que arrosseguen "mala fama".