dilluns, 23 de febrer del 2026

Si un geni maligne volgués sabotejar les relacions humanes...

Sense bones relacions humanes és molt difícil que cap col·lectiu funcioni. A vegades penso que si un geni maligne volgués inventar una organització social per evitar que es construïssin relacions humanes faria un institut de secundària.

En primer lloc establiria un currículum fragmentat per fer que els alumnes tinguessin 12 o 13 professors i evitaria que cap professor passés més de 2 o 3 hores a la setmana en una classe, alguns fins i tot només 1 hora. Després assignaria a cada professor 150 o més alumnes. Tocaria a 6 minuts a la setmana per parlar amb cada alumne, suposant que el professor no expliqués res a classe i no perdés ni un minut pels passadissos, passant llista o fent fotocòpies.


Fora de l’aula alumnes i professors coincidirien a la sala de guàrdies on les relacions acostumen a ser de conflicte i enfrontament i a les guàrdies de pati on les relacions són més de vigilància i control de col·laboració. Després faria que a les hores de descans els alumnes es reunissin només amb alumnes, a vegades per dir que els professors són pesats i els professors s’ajuntessin a fer el cafè també per comentar com de pesats són els alumnes.


Establiria per conveni que els docents només passessin 24 hores setmanals al centre, la majoria d’hores ocupades per classes reunions i burocràcia. Sense espais de trobada amb l’alumnat. A les colònies uns monitors externs prepararien activitats per tenir els alumnes entretinguts i separats del docents, que tindrien temps lliure per reposar i només vigilarien l’alumnat al menjador a l’hora d’anar a dormir.


D'altra banda, també faria que molts alumnes fossin d’origen migrant i prohibiria per llei que les persones d’aquest origen accedissin a la professió docent, creant una important distància cultural i social entre uns i altres. També faria que la plantilla docent fos tan envellida com fos possible per augmentar la bretxa generacional i obligaria a un terç o més de la plantilla docent a canviar de centre cada curs.


Finalment, canviaria les lleis educatives cada dos per tres per fer que els docents haguessin de dedicar molt de temps a redactar les programacions i tinguessin menys temps per estar amb els alumnes.


I si fos realment pervers crearia uns grups de comunicació virtual on els dos grups convisquessin separats i unes xarxes socials on un algoritme proporcionés a cada grup contingut d'entreteniment simplista que reforcés les idees i prejudicis dels uns sobre els altres.


Òbviament tot això és una caricatura, però també un retrat dels obstacles estructurals que fan que la convivència als centres sovint no sigui fàcil i en alguns sigui terriblement difícil i complicada. Malgrat tots aquests obstacles i gràcies a l’esforç de molts docents, professors i alumnes sovint aconseguim establir relacions positives que beneficien la convivència i ajuden a l'aprenentatge. El que estar clar és que amb una organització diferent de tot plegat tot això podria ser molt més fàcil.


Finalment, amb les estructures actuals o amb unes de diferents, sense més recursos dedicats a l’educació pública no superarem l’enorme repte que l’escola enfronta actualment, tant a nivell de convivència i benestar com pel que fa a l'aprenentatge.  


*Publicat en forma de fil a X el 21 de febrer de 2026


diumenge, 11 de gener del 2026

Donant males notícies

Una de les tasques més dures com a cap d'estudis és quan ha de trucar a una família per comunicar-li que el seu fill ha estat responsable d'un conflicte greu i que per tant li tocarà una sanció. En aquestes situacions sovint em trobo amb dues respostes:

La família que no accepta la responsabilitat del seu fill i discuteix la versió del fets que li oferim des de l'escola. Els familiars disculpen l'alumne, discuteixen els fets, busquen altres culpables i a vegades qüestionen els professionals que han intervingut i el centre mateix. La conversa normalment no és gens agradable i malgrat que hi posem tota la bona voluntat i les millors habilitats comunicatives a vegades acaba amb un enfrontament dialèctic o amb moments força desagradables. No és gens senzill reconduir aquestes situacions. Gairebé sempre són moments durs emocionalment que et deixen amb molt mal cos. 

Però d'altra banda crec que és pitjor la situació inversa. Quan truques a una família per donar-li una mala notícia sobre el seu fill o filla i no fa cap esforç per defensar-lo perquè ja no esperen res del seu fill i tenen tan assumit que un desastre que accepten qualsevol cosa negativa que els hi puguis comunicar. Divendres passat vaig tenir una trucada d'aquesta mena i al final de la conversa em vaig trobar destacant aspectes positius de l'alumne davant d'una mare que no deixava de criticar-lo. En penjar el telèfon em vaig quedar amb una sensació de desesperança i abatiment. 

En qualsevol situació educativa de la vida escolar sempre hi ha d'haver-hi esperança. Si els nostres alumnes no perceben una possibilitat que les coses poden anar millor, difícilment se'n sortiran. Crec que va ser Angela Davis crec que va dir que en política l'esperança és una disciplina, en educació també hauria de ser-ho.