Conferència
de Francesco Tonucci, Frato, a l’escola Fructuós Gelabert. Una magnífica
manera de celebrar el 10è aniversari d'aquesta escola que hem vist néixer i
créixer amb emoció. Sala plena a vessar per veure un dels mites vivents
de la pedagogia. Ambient d'emoció. Presenten Joan Domènech, director de
l’escola i Paco Imbernón, que també són un luxe d’escoltar. Tema de la
conferència: “Educar avui o l’escola que tenim i necessitem”. El
tema no em pot interessar més.
Tonucci
comença fent una crítica de l’escola tradicional que encara massa sovint és
l’escola actual. Crítica que a grans trets comparteixo: “L’escola és una escola
per a pocs” , “L’escola és una escola de completament, que serveix per a
completar el que alguns alumnes ja porten de casa”, “L’escola no ha sabut
reflexionar, pensar i caminar per a crear una escola per a tots”. El sistema
educatiu és encara massa rígid
"La classe és un lloc
contradictori. Molt temps asseguts fent moltes coses. Estem quiets i en el
mateix espai i davant nostre van desfilant diferents actors ..." "Cal
trencar l'estructura de la classe" "Caldria una escola de tallers i
laboratoris. No una escola amb aules i tallers i laboratoris, sinó una escola
sense aules, només amb tallers i laboratoris." La idea és suggeridora
"Voldria una escola
científica i no dogmàtica. Que ensenyi a criticar al mestre i no a obeir, Que
sigui democràtica i evidentment pública"
Explica anècdotes brillants i
inspiradores. Potser la millor la dels partisans italians que no van voler
atacar una escola plena de soldats alemanys. "No podem destruir l'escola,
ens farà molta falta després de la guerra" També la dels nens que davant
la invitació del mestre a llegir llibres a classe responen "Sí, i tant,
però només llegir-los!" Una de les crítiques més dures que es pot fer a
l'escola, diu, amb raó.
Cita mestres i pedagogs
coneguts i altres que desconec. Freinet, Mario Lodi...parla de Don Milani i
l'escola de Barbiana. El capellà italià que va crear una escola amb alumnes
rebutjats per moltes altres escoles i va aconseguir sortit-se'n. Anys després
un ex-alumne brillant li va fer una crítica demolidora per carta. Don Milani
l'accepta feliç perquè el que cal són alumnes capaços de criticar allò que han
rebut.
Parla dels alumnes i el seu
enfrontament amb l'escola. "L'escola vol alumnes amb les butxaques buides,
els alumnes venen amb les butxaques plenes de vida pedres, sorra, pals i fins i
tot un escarbat..." Tantdebó els meus alumnes portessin escarbats, penso
jo, enlloc de mòbils o altres aparells.
Més emoció al final de la
conferència. Tonucci agafa un retolador i fa un dels seus famosíssims dibuixos.
Alumnes de magisteri fan cua per a que els signi un llibre i mestres i pares es
fan selfies amb el Rolling Stone de la pedagogia.
Malgrat tot surto una mica decebut.
Anècdotes brillants, idees inspiradores, però poques receptes i estratègies per
enfrontar-nos a la part de l'alumnat amb un fort rebuig de l'escola que em
trobo cada dia. Tonucci vol alumnes que no obeeixin i siguin rebels, jo en tinc
l'aula plena però em sembla que no és ben bé aquest tipus de rebelia. Jo
voldria alumnes que em critiquessin, però per començar caldria que
m'escoltessin.
L’endemà al matí arribo a
l’institut amb Tonucci al cap. La S. de 1rA me la trobo al passadís fugint de
classe amb excuses poc originals. Al cap d'una estona apareix en J. que vol
anar al lavabo per segona o tercera vegada, me'ls miro amb més carinyo que
altres dies (un carinyo tonuccià) però intento amb bones paraules que entrin de
nou a classe.
Començo la meva classe potser
amb més il·lusió que altres dies, però no puc evitar combinar el pal amb la
pastanaga. Un somriure a la cara i bones paraules però també mà ferma i alguna
amenaça. "Qui no tregui el llibre el deixaré sense pati...", "Si
no feu almenys tres exercicis us posaré mala nota", "Molt bé B. avui
si que treballes bé!" "Vinga S. si acabés aviat et deixaré anar al
lavabo..."
Miro els laboratoris, els
tallers, la biblioteca... que fem servir menys del que voldríem "Com podem
portar-hi alumnes tan complicats. si tan sols no saben estar ni a l'aula!"
Les idees de Tonucci encara em ressonen pel cap però no acabo de saber com
aplicar-les.
No voldria ser injust amb
Tonucci, no he llegit res de la seva obra pedagògica. Només conec els seus
dibuixos com a Frato ( que, d’altra banda, faria de lectura obligatòria per a
tothom que es volgués dedicar a aquesta professió) i algun text breu. Només
voldria expressar algunes sensacions i experiències en la meva vida com a
mestre i les dificultats de combinar els ideals que comparteixo amb les
dificultats que comporten les pròpies limitacions, la rigidesa del sistema, les
tradicions i rutines que com a mestres i alumnes arrosseguem.
