Pueblerinos

Un cop per setmana tinc el privilegi de dinar amb la meva dona, el meu fill gran i tres companys i companyes de la seva classe de 2n d’ESO. No només fa el dinar molt menys silenciós del que seria recomanable sinó que m’ajuda a veure les coses des de l’altra trinxera del combat educatiu. Dijous passat parlàvem d’idiomes i de l’anglès (sóc professor d’anglès i anglòfil des de l’adolescència, no ho oblidem) i tots van coincidir a queixar-se de que l’anglès fos la llengua universal. “ Perquè no pot ser al català la llengua universal? Així no hauríem d’estudiar !”. Tots van estar completament d’acord i van elevar el to de la seves queixes animant-se els uns al altres. Jo em vaig quedar al·lucinat i la meva dona els va dir “Però que pueblerinos que sou!” No podia estar més d’acord. Realment hi ha un enorme canvi cultural i amb la generació del meu fill en la percepció de les llengües i la cultura.

Quan jo era adolescent crec que molts compartíem el tradicional acomplexament hispànic de pertànyer a un país que era molt poca cosa i amb una llengua que no anava enlloc. Admiràvem els països rics i desenvolupats d’Europa i també els EUA i volíem aprendre la seva llengua. L’anglès era la llengua de la modernitat: dels Beatles, de Queen, del cinema, del rock, d’en Bruce Springsteen, d’en Robert de Niro, de l’Al Pacino, d’Oxford Street, the The Clash, de totes les coses que valien la pena i eren autèntiques. Mentre que el català i el castellà només eren la llengua d’estar per casa o encara pitjor, de coses tronades, endarrerides i casposes, que en diuen ara.

Segurament érem injustos amb el nostre país i el nostre llegat cultural, i menysteníem coses que no s’ho mereixen, però també teníem una fam de saber i un desig de descobrir que ens va ajudar a aprendre coses i a descobrir nous horitzons.

Aquesta generació més jove segurament també té virtuts. Viuen la seva llengua amb normalitat i desacomplexament i tenen l’autoestima alta (“Perquè no pot ser el català la llengua universal?” Nosaltres no ens ho haguéssim plantejat ni farts de vi. ) però també crec que es perdem coses. Són tan normals, creguts i pueblerinos com alguns ciutadans d’altres nacions (francesos, anglesos, alemanys...) que no volen fer cap esforç per aprendre altres llengües i que esperen siguin els altres pobles aprenguin la seva noble, culta i universal llengua.

Francesco Tonucci al Fructuós Gelabert

Conferència de Francesco Tonucci, Frato, a  l’escola Fructuós Gelabert. Una magnífica manera de celebrar el 10è aniversari d'aquesta escola que hem vist néixer i créixer amb emoció. Sala plena  a vessar per veure un dels mites vivents de la pedagogia. Ambient d'emoció. Presenten Joan Domènech, director de l’escola i Paco Imbernón, que també són un luxe d’escoltar. Tema de la conferència: “Educar avui o l’escola que tenim i necessitem”. El tema no em pot interessar més.

Tonucci comença fent una crítica de l’escola tradicional que encara massa sovint és l’escola actual. Crítica que a grans trets comparteixo: “L’escola és una escola per a pocs” , “L’escola és una escola de completament, que serveix per a completar el que alguns alumnes ja porten de casa”, “L’escola no ha sabut reflexionar, pensar i caminar per a crear una escola per a tots”. El sistema educatiu és encara massa rígid

"La classe és un lloc contradictori. Molt temps asseguts fent moltes coses. Estem quiets i en el mateix espai i davant nostre van desfilant diferents actors ..." "Cal trencar l'estructura de la classe" "Caldria una escola de tallers i laboratoris. No una escola amb aules i tallers i laboratoris, sinó una escola sense aules, només amb tallers i laboratoris." La idea és suggeridora

"Voldria una escola científica i no dogmàtica. Que ensenyi a criticar al mestre i no a obeir, Que sigui democràtica i evidentment pública"

Explica anècdotes brillants i inspiradores. Potser la millor la dels partisans italians que no van voler atacar una escola plena de soldats alemanys. "No podem destruir l'escola, ens farà molta falta després de la guerra" També la dels nens que davant la invitació del mestre a llegir llibres a classe responen "Sí, i tant, però només llegir-los!" Una de les crítiques més dures que es pot fer a l'escola, diu, amb raó.

Cita mestres i pedagogs coneguts i altres que desconec. Freinet, Mario Lodi...parla de Don Milani i l'escola de Barbiana. El capellà italià que va crear una escola amb alumnes rebutjats per moltes altres escoles i va aconseguir sortit-se'n. Anys després un ex-alumne brillant li va fer una crítica demolidora per carta. Don Milani l'accepta feliç perquè el que cal són alumnes capaços de criticar allò que han rebut.

Parla dels alumnes i el seu enfrontament amb l'escola. "L'escola vol alumnes amb les butxaques buides, els alumnes venen amb les butxaques plenes de vida pedres, sorra, pals i fins i tot un escarbat..." Tantdebó els meus alumnes portessin escarbats, penso jo, enlloc de mòbils o altres aparells.

Més emoció al final de la conferència. Tonucci agafa un retolador i fa un dels seus famosíssims dibuixos. Alumnes de magisteri fan cua per a que els signi un llibre i mestres i pares es fan selfies amb el Rolling Stone de la pedagogia.

Malgrat tot surto una mica decebut. Anècdotes brillants, idees inspiradores, però poques receptes i estratègies per enfrontar-nos a la part de l'alumnat amb un fort rebuig de l'escola que em trobo cada dia. Tonucci vol alumnes que no obeeixin i siguin rebels, jo en tinc l'aula plena però em sembla que no és ben bé aquest tipus de rebelia. Jo voldria alumnes que em critiquessin, però per començar caldria que m'escoltessin.

L’endemà al matí arribo a l’institut amb Tonucci al cap. La S. de 1rA me la trobo al passadís fugint de classe amb excuses poc originals. Al cap d'una estona apareix en J. que vol anar al lavabo per segona o tercera vegada, me'ls miro amb més carinyo que altres dies (un carinyo tonuccià) però intento amb bones paraules que entrin de nou a classe.

Començo la meva classe potser amb més il·lusió que altres dies, però no puc evitar combinar el pal amb la pastanaga. Un somriure a la cara i bones paraules però també mà ferma i alguna amenaça. "Qui no tregui el llibre el deixaré sense pati...", "Si no feu almenys tres exercicis us posaré mala nota", "Molt bé B. avui si que treballes bé!" "Vinga S. si acabés aviat et deixaré anar al lavabo..."

Miro els laboratoris, els tallers, la biblioteca... que fem servir menys del que voldríem "Com podem portar-hi alumnes tan complicats. si tan sols no saben estar ni a l'aula!" Les idees de Tonucci encara em ressonen pel cap però no acabo de saber com aplicar-les.

No voldria ser injust amb Tonucci, no he llegit res de la seva obra pedagògica. Només conec els seus dibuixos com a Frato ( que, d’altra banda, faria de lectura obligatòria per a tothom que es volgués dedicar a aquesta professió) i algun text breu. Només voldria expressar algunes sensacions i experiències en la meva vida com a mestre i les dificultats de combinar els ideals que comparteixo amb les dificultats que comporten les pròpies limitacions, la rigidesa del sistema, les tradicions i rutines que com a mestres i alumnes arrosseguem.

Flexibilitat

Matí de divendres a l'institut. Tercera hora de classe. Crits que baixen per l'escala. Un alumne ve caps als despatxos de direcció remugant acompanyat d'una professora. Ha estat expulsat de classe i després de la sala de guàrdia. Crits i més crits. L'alumne insulta i amenaça. Nosaltres no ens quedem curts. Cridem més que ell i l'amenacem més però d'una altra manera. L'alumne plora. Rebaixem e to. Baixem el volum però no l'esbroncada.  Full de càstig. No sé ni com acaba tot això, Jo només passava per allà. L'alumne torna a la sala de guàrdia, Torna el silenci. Per dins una enorme sensació d'haver-ho fet molt malament.

Tarda de divendres a casa. La meva filla de 8 anys m'explica emocionada que a l'escola han començat a fer una activitat que li fa molta il·lusió ·"L'amic lector", on els alumnes de 3r llegeixen contes a els alumnes de P5 per ensenyar-los a llegir. La meva filla recorda quan era a P5 i com l'impressionava el seu amic lector que trobava tan gran. Ara és ella la gran i té una responsabilitat. Ha de triar un bon conte, assajar, llegir-lo bé, superar la timidesa, tenir cura del seu amic. M'explica també que una alumne de 4t farà l'amic lector amb ells. "Com és això? li pregunto. "És que és un nen que aprèn de forma diferent, li costa aprendre les coses i no sap llegir, però com que això de l'amic lector li va agradar tant li deixen repetir..."- "Però si no sap llegir". replico- "Sí, però és molt bo llegint els dibuixos.."

Em meravello de la naturalitat amb que explica la meva filla l'atenció a la diversitat i m'enfonso recordant el desastre del matí. Perquè algunes organitzacions educatives són tan flexibles i altres ho som tan poc ? Perquè ens costa tant imaginar i aplicar alternatives?

Desigualtat i educació a Barcelona

Ahir dijous magnífic acte sobre Desigualtat i educació a Barcelona organitzat per ICV-EUiA a l'INS Broggi amb Xavier Riu, mestre, Anna Sanz, de la FAPAC i coordinadora d'AMPAS de Gràcia i Xavier Bonal professor de Sociologia i autor de l'informe Agenda de la política educativa a Catalunya que sembla que tant ha molestat a la Consellera  en defensar que les retallades no són tant inevitables com ens venen sinó que tenen una vessant clarament ideològica. Les dades del professor Bonal no són cap novetat però el fet d'escoltar-les amb atenció i d'anar seguint xifres i arguments fa que augmenti la indignació.

Podria explicar moltes coses  del  que s'hi va dir, però prefereixo il·lustrar-ho amb un exemple viscut en primera persona: No fa gaire vaig acompanyar el meu fill a jugar a futbol amb el seu equip a una escola de Pedralbes, sortint del centre educatiu on treballo a Torre Baró. En poques hores vaig passar d'un dels barris amb el nivell de renda més baix fins al barri de renda més alta. Passar de punta a punta de l'escala social en qüestió d'hores em va deixar una mica en estat de xoc.

En arribar el primer que ens va sorprendre va ser trobar un guàrdia de seguretat amb armilla groga dirigint el trànsit, hi havia tal quantitat de cotxes recollint i deixant canalla que calia algú per posar-hi ordre. Un cop dins ens sorprenen els jardins ben cuidats, els diversos edificis per a cada etapa, espai i més espai.. preguntem pel camp de futbol i ens diuen "Més amunt, més amunt..." anem passant pistes de bàsquet i de futbol que sembla que no s'acabaran mai. Al final trobem la pista de futbol sala. Enmig d'un bosc de pins hi ha un edifici amb una piscina coberta i sobre la piscina la pista de futbol. Ens hi enfilem per una escala i trobem un espai ampli, ben cuidat, amb xarxes i il·luminació, i gespa artificial ! Els pares i mares que hem vingut des de la nostra discreta escola pública de l'Eixample amb una sola pista no ens ho podem creure. Discutim si l'escola serà concertada o no i ens quedem amb el dubte. No pot ser que tota aquesta opulència es pagui amb diner públic.



En arribar a casa a la nit busco l'escola al google i, com era d'esperar, és  concertada. Navegar per la web mirant instal·lacions i espais fins arribar a la pista de futbol on hem jugat i hem trobo una altra sorpresa: a les fotos la pista no té gespa artificial. Per tant sembla que això és un fet recent. Mentre escoles, famílies i docents de la pública s'han hagut d'estrènyer el cinturó i renunciar a coses bàsiques degut a les retallades, a alguns centres els sobraven diners fins i tot per posar gespa artificial !

No vull fer una crítica aquí de tota l'escola concertada, de les famílies que hi porten els seus fill o dels professionals que hi treballen. Tampoc faré una defensa a ultrança de l'ensenyament públic com un sistema sense defectes. El que vull criticar de manera contundent és el sistema en conjunt. Algú creu que els infants escolaritzats en centres com els que he esmentat gaudeixen d'una igualtat real  d'oportunitats? El sistema educatiu català i especialment el de Barcelona ciutat, ajuda a compensar les desigualtats o tendeix a perpetuar-les? Lamentablement crec que la resposta és clara.

Deures i ajut familiar

No és cap secret que el factor familiar és clau en l'èxit escolar. Tenir una família que animi i ajudi l'estudiant contribuirà a millorar els seus resultats acadèmics.  El que era per mi desconegut és l'enorme quantitat d'ajut que algunes famílies podem arribar a donar als nostres fills i filles i el greuge comparatiu que això pot significar. Com sempre, no coneixem de debò una realitat fins que no l'experimentem en primera persona.

Tot just encetat l'institut m'he sorprès a mi mateix ajudant el meu fill a fer deures de català i anant a buscar el llibre verbs Xuriguera, m'he sorprès explicant-li problemes de matemàtiques o ajudant-lo a entendre esquemes de naturals, posant-li exercicis d'anglès, ajudant-lo a fer el projecte de tecnologia, explicant-li com s'ha d'estudiar per un examen i moltes d'altres 

coses.Tot això no deu ser nou per a moltes famílies, però per a nosaltres que hem tingut la sort d'haver fet la primària en una escola innovadora, sense exàmens ni llibres de text i amb pocs deures tradicionals, ha estat tot un descobriment. 

M'ha sorprès també la quantitat d'ajut que altres pares, amics i amigues nostres, donen als seus fills que han començat primer d'ESO. Pares amb formació universitària que ajuden a fer deures de mates, socials, català. Pares i mares amb que han estat investigadors en universitats estrangeres que es reparteixen les tardes per ajudar a fer els deures del seu fill. Mares assistents socials que ajuden la filla a fer el Treball de Recerca sobre l'Alzheimer. Mares que parlen en anglès als fills a l'hora de sopar per practicar el present simple. Pares que acaben de fer el treball de Tecno mentre la filla és al cau. Mares enginyeres que expliquen al fill com fer servir els rotrings, l'escaire i el cartabó. Pares i mares estressats per la feinada de fer de coach dels seus cadells de primer d'ESO i que comentem al parc amb ironia "Hem tret bones notes"

Mentrestant el dia a dia del centre de secundària on treballo no té res a veure amb tot això. Entre les famílies dels meus alumnes hi ha poquíssims pares i mares amb formació universitària, la majoria tenen estudis primaris o secundaris, alguns han estat poc o gens escolaritzats i uns quants són literalment analfabets. També n'hi ha que desconeixen completament les dues llengües oficials de Catalunya. Per no parlar de les famílies on hi falta algun dels progenitors, normalment el pare, i la mare sola s'ha d'encarregar de tota la feina de dins i fora de casa. Es pot comprendre que la quantitat i qualitat de l'ajut que reben aquests alumnes, si es que en reben algun, està a anys llum del que hem comentat abans. Quin ajut poden donar en els deures de català uns pares paquistanesos? Quantes famílies tenen el Xuriguera a casa?

Viure aquesta esquizofrènia educativa em provoca un enorme sensació d'injustícia, gairebé ràbia. És com contemplar una cursa on alguns disposen de cotxe, d'altres van en bicicleta i alguns van a peu. Mentrestant alguns experts i opinadors encara es dediquen a pontificar sobre els resultats educatius de certs tipus d'alumnes i centres i a parlar de la cultura de l'esforç, sovint culpabilitzant directament l'alumnat de la seva situació.  

Que uns pares vulguin ajudar el seu fill no té res de dolent, evidentment. El problema és quan aquest suport es dóna per descomptat. El sistema ja hi compta, i algú que no disposi d'aquest ajut ho té més que difícil per sortir-se'n. Se suposa que el nostre sistema educatiu ja té en compte l'atenció a la diversitat i intenta adaptar-se a la realitat de cada alumne però això està lluny de ser veritat. El problema és si l'escola ofereix un mínim d'igualtat d'oportunitats o per contra és un sistema que dóna més a qui més té? Mai he cregut que existís la completa igualtat d'oportunitats, però des que sóc pare d'un alumne de 1r d'ESO la meva concepció de la justícia del sistema ha baixat diversos graons. 

Seria injust dir que els sistema no fa res per compensar aquesta situació. Hi ha programes de reforç, suport extraescolar i diverses iniciatives que intenten ajudar l'alumnat en situació més desafavorida, però no deixen ser pedaços que ni de lluny s'acosten al suport que reben els alumnes més privilegiats. La situació de partida a l'inici de la cursa escolar és molt desigual i crec que es va agreujant a mesura que s'avança en el sistema.  

Els professors i professores hauríem de tenir molt en compte aquesta situació i plantejar-nos preguntes com: Quan posem deures, tenim en compte aquestes diferències i aquests greuges? Planifiquem les feines per a que es puguin fer sense ajut extern? Donem eines als nostres alumnes per que puguin trobar ells mateixos l'ajut o simplement els posem la feina i prou? Quan ens lliuren la feina, valorem l'esforç que han fet o valorem només el resultat? Tenim en compte que algunes feines poden estar fetes amb molt d'ajut, copiades o en alguns casos fetes literalment pels pares? Posem feines de diferents nivell de dificultat? Contemplem la possibilitat de no posar deures?

És evident que l'escola no pot canviar la situació familiar i social de l'alumnat, però si que pot ser-ne conscient i intentar dissenyar activitats més justes i que contribueixin a donar oportunitats a tots els estudiants, no només als que tenen un cert tipus d'ajut. 

PD: Quan estava donant els últims retocs a aquest escrit m'assec al metro al costat d'una estudiant universitària que parla pel mòbil. Està parlant amb la seva mare i li demana: "Mare, oi que t'avorreixes a la feina? És que he de fer un treball d'un llibre per la uni i he pensat que me'l podries fer tu. Si ? Ai gràcies mami. Sí, ja el llogaré a la biblioteca i te'l porto a casa. Fantàstic, petons..."